Quan es va anunciar l’obertura del nou CAP de Vilafranca es van fer servir xifres, números d’habitants i metges, i les xifres sempre són molt fredes. Com a ciutadans crec que els vilafranquins hem estat exemplarment pacients i hem entès que un canvi com aquest era complex. Parlant amb alguns experts coneixedors del sector diuen que es podia haver fet millor. El que em sembla més incomprensible és la poca sensibilitat envers les persones grans i vull exposar un cas en particular.
Els pares (88 anys el pare i 84 la mare) portaven un grapat d’anys amb la mateixa doctora, que ja els hi coneixia tots els mals. Amb el canvi d’ambulatori no només van deixar de tenir la doctora “de tota la vida”, sinó que a més els van adreçar a dos metges diferents. La parella es complementava, el pare era l’orella de la mare, i la mare era la memòria del pare. Van demanar el canvi i els van dir que esperessin sis mesos. La mare, conscient del que patia, els va dir que potser ja no hi arribarien a temps. I malauradament ho va encertar.
Davant d’aquesta nova situació vam intentar que el pare pogués recuperar l’atenció de la seva doctora de “tota la vida”. Vàrem presentar una petició per escrit i va arribar una carta denegant la nostra sol·licitud. Així, sense més explicacions i sense voler escoltar les característiques, al meu entendre, singulars del cas. La carta estava signada per Josep Ayllón i lògicament només em quedava la possibilitat de trucar i expressar-li el meu comentari. Lamentablement va ser impossible establir contacte telefònic. Sóc conscient que quan una cosa no pot ser, no pot ser, però el que volia expressar per telèfon era la meva opinió directament als responsables d’aquest desgavell.
Com poden imaginar, no va ser possible parlar-hi.
Josep Maria Soler
Vilafranca del Penedès
