Construir, sempre, és una feina lenta que s’ha d’iniciar abans de tenir necessitat d’allò que vols construir. Però si parlem de construir un futur, aleshores la tasca és molt complexa i ha d’implicar persones d’edats diferents i de punts de vista que poden ser allunyats. Normalment, no es construeix des del buit sinó a partir d’allò que existeix, perquè el futur és una progressió del present. Com més unitat social hi ha, més possible és construir aquest futur i, als que manaven, manen i volen continuar manant, aquesta unitat d’opinió i d’acció els incomoda: són poders fàctics que actuen sense haver obtingut cap triomf en unes eleccions democràtiques. Una pràctica habitual per part seva és procurar dividir els moviments socials per debilitar-los i restar-los capacitat de canvi.
En aquests moments hi ha un esforç clar per confrontar els interessos del col·lectiu de la gent gran i el dels joves, el passat i el futur, i en lloc de veure el futur com una continuïtat del present en evolució, es planteja com una disputa entre uns i altres: pensions contra inversió en joves. La gent gran no vol acaparar els diners, vol que la vida futura tingui més qualitat que la present, que es pugui disposar de pensions dignes. Els poders fàctics repeteixen que són insostenibles, i obren de bat a bat les portes per arribar a les pensions privades. Però la realitat és que gastem menys PIB en pensions que no alguns països com França, Alemanya o Itàlia. L’auditoria de la Seguretat Social hauria de determinar els milers de milions que l’Estat ha tret de la bossa de les pensions i que han servit per a altres qüestions diferents. Segons Laboral Pensiones, aquestes despeses impròpies sumen uns 94.000 milions. Segons el Tribunal de Cuentas del Estado, són 103.690 milions. Aquesta auditoria havia de presentar el resultat el mes de juliol de 2021 i encara ni s’ha iniciat. No deu interessar, perquè els economistes socials valoren en 500.000 els milions utilitzats indegudament.
L’única manera que hi ha de tenir unes pensions públiques futures dignes és que ho siguin les pensions actuals, les del present. Aleshores tant jubilats com no jubilats hem d’empènyer en la mateixa direcció, lluitar per millorar les condicions i no acceptar una privatització més: el camí que l’ensenyament, la sanitat o les tasques de cura estan emprenent.
Amb Rajoy les pensions s’actualitzaven un 0,25% cada any. Ara, malgrat el vot en contra del PP els anys 2022, 2023, 2024 i 2025, s’actualitzen segons l’Índex de Preus al Consum (IPC mitjà). La Constitució diu que les pensions públiques han de garantir cobrir les necessitats bàsiques de les persones, però el 58% dels jubilats espanyols cobren per sota del sou mínim interprofessional (SMI). Viure amb menys de 1.000 euros mensuals, a moltes ciutats espanyoles, resulta impossible. Però les pensions, com el Sou Mínim Interprofessional, no haurien de dependre d’un “escut social” que s’ha de discutir a les corts, hauria de ser un dret fonamental reconegut a la Constitució i, per tant, intocable.
No té sentit fer retrets creuats entre jubilats i joves, tots perdem capacitat d’influir, de pressionar. Que és el que volen, evidentment.
