A toc de porta

Inspirat en la iniciativa francesa Voisin Malin, A-porta és un projecte d’intervenció comunitària que neix amb la missió de millorar la convivència als barris, reforçant el poder d’acció dels mateixos veïns i recuperant el vincle entre ells. En aquest sentit, la iniciativa, adreçada a la població més vulnerable, acompanya els veïns a incorporar-se al teixit social a través de la creació d’una comunitat que reactiva les xarxes de suport mutu.

El projecte es desenvolupa a partir de la formació i la creació de llocs de feina per a persones “referents” al barri, que se les coneix amb el nom de picaportes, i que esdevenen un agent de connexió i dinamització de la comunitat. Així doncs, un veí o veïna, amb la confiança que això comporta, toca a la porta d’un altre veí per oferir-li el seu ajut i donar resposta a possibles necessitats.

“Aquest projecte té unes particularitats que fan que es pugui considerar pioner, ja que són els mateixos veïns els encarregats de detectar les coses que passen al barri. És un projecte d’anada i tornada perquè no només recull dades, també activa el procés de participació”, diu la regidora de Participació Ciutadana de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, Iolanda Sánchez.

A la capital del Garraf, el projecte A-porta s’ha iniciat al Tacó i l’Armanyà, dos barris petits però amb un alt índex de vulnerabilitat. En concret, al Tacó viuen poc més de 1.100 persones, mentre que a l’Armanyà la població arriba fins als 1.800, aproximadament. D’aquests, gairebé la meitat són persones nouvingudes.

És per això que les dues associacions veïnals –principalment la del Tacó– fa anys que treballen la intervenció comunitària, però ara reclamaven disposar d’un diagnòstic comunitari per contactar directament amb el veïnat, conèixer les seves necessitats i detectar possibles situacions de vulnerabilitat.

Aquesta ha estat, de fet, la feina que els picaportes han fet entre els mesos de juliol i desembre de l’any passat. Vuit persones dels barris del Tacó i l’Armanyà han entrevistat més de dos-cents cinquanta veïns amb un doble objectiu: apropar els serveis i recursos del territori i combatre l’aïllament social i la solitud no desitjada. Per poder fer aquestes entrevistes, tots els picaportes han rebut una formació especialitzada.

El projecte A-porta s'ha desenvolupat als barris del Tacó i l'Armanyà de Vilanova i la Geltrú

1 de 3

Tot i que la comissió de seguiment sospitava de quins podien ser els resultats del projecte, n’hi ha que, asseguren, els ha “impactat”. Els picaportes han visitat 512 habitatges al Tacó i l’Armanyà, amb una taxa d’obertura del 72% (369). En total, s’han realitzat 255 entrevistes, mentre que 75 han estat rebutjades i 39, ajornades. “Aquestes dades ens mostren que el projecte ha estat ben rebut pels veïns”, apunta Laura Nogueira, una de les picaportes.

Les entrevistes, amb una durada de 50 minuts de mitjana, s’han dividit en dues parts. En primer lloc, els picaportes han recollit demandes veïnals per millorar el barri, la majoria de les quals han estat llargament reivindicades al Tacó i l’Armanyà. Els entrevistats coincideixen, per exemple, que calen mesures per millorar aspectes com la convivència o la seguretat, i proposen la posada en marxa d’un servei d’educadors de carrer per reduir l’incivisme, a més de la creació d’una gran “festa comunitària” per apropar les diferents cultures que hi conviuen. Els veïns també creuen que cal posar fil a l’agulla a la millora de l’espai públic amb la creació de parcs infantils adaptats o la renovació de contenidors. Pel que fa a la participació comunitària, demanen impulsar un mercat de roba al barri, donar-li un ús comunitari al local de l’església o fer sessions de cinefòrum, entre altres.

La segona part d’aquesta entrevista ha posat el focus en la detecció de la solitud no volguda. “En aquest cas ens hem trobat amb molta gent amb ganes de parlar”, confessa Nogueira. La picaporta diu sentir-se “sorpresa” pels resultats obtinguts perquè “hem detectat que la solitud no desitjada és un fenomen que pot afectar tothom, indiferentment de la nacionalitat o l’edat dels entrevistats”.

Al Tacó, per exemple, el 50% dels joves han manifestat sentir-se sols, mentre que la xifra creix fins al 60% a l’Armanyà. Aquestes dades estan molt per sobre de la mitjana catalana, que situa el 28,4% dels joves en una situació de solitud no volguda, segons les dades del Baròmetre de la solitud no desitjada a Catalunya del 2024. “Tendim a pensar que només la gent gran se sent sola, però què passa amb els joves que acaben d’arribar a la ciutat i no tenen arrels? Ells també formen part del nostre barri”, rebla la picaporta.

Si filem una mica més prim, el 70% dels joves entrevistats asseguren haver tingut sentiments de tristesa recentment i el 40% admet que no es relaciona amb amics o família habitualment fora de casa. Això s’explica, segons Nogueira, perquè la societat cada cop és més “individualista”: “Abans això no passava perquè la gent feia més vida al carrer. Ara creiem que les xarxes socials ens tenen a tots connectats, però malauradament aquesta connexió, moltes vegades, no és real”. En aquesta mateixa línia, la regidora de Participació Ciutadana, Iolanda Sánchez, afegeix que aquest “problema de relació social” s’accentua a causa de la deficient xarxa de suport que hi ha actualment als barris. “Hi ha factors del nou funcionament de la nostra societat i fenòmens com les noves tecnologies que fan que aquestes persones nouvingudes no trobin una xarxa d’acompanyament en el seu propi barri que minimitzi aquesta sensació de solitud”, precisa la regidora.

Una de les virtuts del projecte és la confiança que s’estableix entre la picaporta i l’entrevistat. El fet de ser una persona “referent” i realitzar les entrevistes en un “espai segur” fa que els joves expressin com se senten realment. “Hi ha joves que d’entrada han confessat sentir-se sols, tot i que la majoria no ho verbalitzaven perquè en molts casos tampoc no eren conscients que el seu malestar estava relacionat amb aquest fenomen”, diu Nogueira, que defineix aquest sentiment com “les ganes de socialitzar que té una persona i la socialització real que acaba tenint”. Sobre aquesta qüestió, el 70% dels entrevistats voldrien fer més activitats al barri i pràcticament tots els joves han afirmat que faran ús d’algun dels recursos recomanats per la comissió de seguiment del projecte A-porta.

Un cop feta aquesta diagnosi, Laura Nogueira assegura que ara és el moment de treballar amb els resultats. “Si sabem que hi ha joves que se senten sols, com els fem partícips de les activitats que fem al barri?”, es pregunta la picaporta, que és conscient que posar-hi remei de forma immediata és “difícil”, ja que es necessiten uns recursos que “possiblement l’administració no té”. Nogueira, però, avisa que es corre el risc que “això que ha estat un èxit acabi sent un desgast per a la gent del barri”: “Si hem aconseguit que els veïns ens expliquin els seus problemes i no els donem resposta, la pròxima vegada que fem acció comunitària, ningú ens tornarà a obrir la porta de casa seva”. En aquest sentit, la picaporta creu que l’Ajuntament s’hauria de “posar les piles” per evitar que el projecte quedi en un calaix. “Les portes costen molt d’obrir i es tanquen molt ràpid”, conclou.

Per la seva banda, l’Ajuntament assegura que ja ha començat a treballar per connectar aquestes persones amb Serveis Socials, amb el Centre Cívic i amb els recursos i activitats que hi ha al mateix barri. “El projecte està servint per iniciar un procés de canvi per intentar mitigar aquesta solitud no desitjada”, diu la regidora. A tall d’exemple, des de la posada en marxa de l’A-porta s’han fet activitats com la dinamització de refugis climàtics, la creació d’un grup de reforç emocional, un grup de memòria oral, o una jornada perquè el veïnat aporti idees de millores al barri i s’hi involucri activament. En paral·lel, el Consistori vilanoví també ha engegat diversos projectes ocupacionals a través de l’IMET, a més d’un programa d’acompanyament per a aquelles persones que han manifestat sentir-se soles.

La bona rebuda del projecte ha fet que Vilanova i la Geltrú comenci ara una segona experiència als barris de Sant Joan i el Molí de Vent, dos dels barris amb més població de la ciutat. Totes també són zones amb una taxa alta d’immigració, on la manca de xarxa també juga un paper important. Per això, des de l’Ajuntament auguren que el fenomen de la solitud no desitjada entre els més joves podria donar-se també en aquests barris.

Aïda Puertas López és psicòloga del projecte Parla’n, que ofereix l’Oficina Jove del Garraf, amb seu al carrer Sant Sebastià de Vilanova i la Geltrú. Aquest servei va néixer el 2021 impulsat per l’Ajuntament de Vilanova, amb finançament de la Diputació de Barcelona i és el grup Atra l’entitat que el gestiona. Parla’n ofereix atenció terapèutica gratuïta i individualitzada a joves de 12 a 29 anys.

Les xifres de malestar emocional entre els joves són més altes que mai. Estan aflorant en aquests darrers anys les conseqüències de la pandèmia?

Totalment. La pandèmia va restringir el contacte i la interacció social i va afavorir moltíssim el treball des de la pantalla. Això, especialment entre la població adolescent i jove, ha derivat en una mancança d’habilitats socials a l’hora de relacionar-se entre ells i, en conseqüència, en un sentiment de soledat. De fet, el projecte Parla’n neix perquè es detecta un increment del nombre de casos de malestar emocional entre la població més jove; per evitar que es cronifiqui, esdevingui patologia i acabi impactant en els centres de salut mental, es crea el servei per intervenir i fer prevenció.

Què us trobeu el 2021 quan obriu el servei?

Ens sorprèn moltíssim el volum de joves que arriben; el recurs funciona d’entrada. El primer any ja hem de començar a fer una proposta de llista d’espera perquè no podem abordar tots els casos. El segon que ens impacta és la sensació de malestar que ens expressen els joves, fins i tot amb pensaments de mort. I detectem ràpidament la dificultat que tenen per relacionar-se, molts expressen voler formar part d’un grup, voler tenir amics, però no aconsegueixen establir vincles més forts.

Fins ara estàvem habituats a associar la solitud no volguda amb la gent gran. El projecte A-porta ha tret a la llum que aquest sentiment el pateixen molt els joves…

Exacte, aquí ens hi trobem molt, i és curiós perquè sembla que les xarxes socials fomentin molt la interacció entre els joves, però al final són relacions molt superficials. En aquest punt, és important diferenciar la soledat social de l’emocional.

Estar acompanyat i sentir-se sol.

La soledat social és la sensació d’estar fent poques activitats en grup, mentre que l’emocional pots estar envoltat de gent però sentir que no connectes amb ningú, que no et pots recolzar amb ningú, ni tens amb qui explicar la teva intimitat, el que t’angoixa, el que et preocupa… Pots estar en un grup de deu persones, però no compartir emocionalment res amb ells.

I és aquesta soledat emocional la que és complexa?

Sí. És la que realment genera més dificultat a nivell emocional perquè, si no tenim vincles forts dins un grup d’iguals –que és el que els adolescents i joves necessiten– hi ha un impacte emocional que causa sensació de soledat que ens expressen els joves i que pot derivar en tota una simptomatologia depressiva i ansiosa.

Fins a quin punt és important comptar amb una xarxa de suport?

És essencial. En la població jove la xarxa de suport és la d’iguals, una xarxa on em senti reconegut, on pugui trobar el meu sentit de pertinença, on pugui configurar la meva identitat, on em puguin identificar d’una determinada manera i em permeti generar un constructe de qui soc, un autoconcepte configurat de com em percebo jo i com em perceben els altres.

La xarxa entre iguals, d’acord. Però, i la xarxa familiar? No compta?

Sempre hem d’estar molt atents al que ens verbalitza el jove. Podem pensar, d’entrada, que perquè viu a casa amb els pares i tres germans no estarà sol, però potser en aquest domicili cadascú està a la seva habitació mirant el mòbil, la tele o l’ordinador i no hi ha la interacció que cal.

Quina és aquesta interacció necessària dins de casa?

La de mirar-se als ulls, la de saber com estem, la d’explicar què ens ha passat avui, la de parlar d’objectius futurs… De converses supèrflues en pots tenir amb qualsevol veí, però el que cal és una interacció que fomenti el contacte real de persones. Freqüentment, ens trobem amb joves que fan els àpats a la seva habitació i no tenen cap espai de compartir, o altres que mengen a taula amb la resta de la família, però o hi ha un televisor que capta l’atenció de tots o cadascú està amb el mòbil i els auriculars posats mirant la seva sèrie.

Aquí, la responsabilitat recau ens els pares…

Imagino que els pares tenen la sensació de ser-hi i no deixar sols els fills, però no es tracta d’això només. És l’adult el que ha d’ensenyar com fer la interacció, per això insisteixo en la importància dels referents adults que conviuen en l’entorn dels adolescents i joves: família, mestres, educadors de lleure, entrenadors esportius… Són rols molt importants que han de fomentar aquesta interacció i aprenentatge relacional.

El rol de l’adult és clau per fomentar la interacció i l’aprenentatge relacional dels joves

Des del 2021 han evolucionat o s’han modificat els casos de malestar emocional que us arriben al vostre servei?

Hi ha alguna variació, però no és significativa. L’ansietat continua sent predominant, i és normal perquè al final l’ansietat és una simptomatologia d’alerta, d’advertència que quelcom no va bé. També persisteixen i són recurrents els pensaments de mort i veiem moltíssims casos de bullying escolar.

Sorprèn que amb els anys que fa que s’impulsen campanyes de prevenció del bullying encara continuï tenint una incidència tan alta i repercutint en el benestar emocional dels adolescents.

És la corba de la violència. L’inici d’aquesta violència pot tenir diferents causes, però és cert que és una manera de relacionar-se que s’aprèn a la infància. Els joves aprenen de molt petits que la violència pot generar poder dins d’un grup i ho utilitzen. A vegades ens trobem amb agressors que abans han estat víctimes i decideixen començar a exercir violència cap a altres perquè entenen que així la resta els respectarà.

Segons els resultats del projecte A-porta, els índexs de soledat no desitjada entre els joves d’El Tacó i l’Armenyà estan molt per sobre de la mitjana catalana. Tenint en compte que són barris amb un percentatge alt de persones d’origen migrant, fins a quin punt pot ser determinant això?

Té molt a veure amb les xarxes de suport i amb la inclusió; no dominar la llengua és força determinant, perquè pot empitjorar l’establiment de relacions. Tampoc podem perdre de vista que, si hi ha famílies molt treballadores –en tant que fan horaris laborals llargs, torns, etc.– coincideixen poc a casa, hi ha poca convivència i els fills se senten sols. El poder adquisitiu també és determinant, una família amb recursos econòmics es pot permetre pagar una sessió o dues setmanals per al seu fill, però si no en té, en serveis com els nostres els veiem un cop al mes. Un jove nouvingut que no es pot permetre el psicòleg privat i té moltes dificultats emocionals, haurà de fer un recorregut que durarà més i tindrà un impacte terapèutic menor. Els psicòlegs que treballem amb joves hem d’estar en alerta, recordar bé la història de cadascú perquè vinculin i no ens vegin com un adult més, hem de propiciar espais on se sentin importants i escoltats. Escoltem molt poc els joves, i tenen molt a dir.

Què cal fer per combatre la soledat no desitjada d’aquesta joventut?

S’haurien de generar molts més espais d’interacció física entre els joves perquè puguin generar noves relacions fora del centre educatiu. Quant als instituts, caldria impulsar grups d’habilitats socials, promoure espais on els joves poguessin reflexionar sobre ètica, valors, moralitat, l’empatia i l’assertivitat… I cal treballar molt l’empatia però, sobretot, l’assertivitat.

Són poc assertius els joves?

L’assertivitat és la clau de la convivència i en falta molta. Ens trobem sovint amb el discurs del “jo no soc fals, si hi ha una cosa d’un altre que no m’agrada, la dic” o del “jo soc autèntic”. Hi ha una línia molt fina que separa la sinceritat i la mala educació, pots ser honest sense ferir els altres, cal tenir una mica de responsabilitat afectiva. Aquesta suposada autenticitat genera dificultat de relació amb els altres i és una manera d’obtenir poder dins el grup. Tornem al bullying.

I a dins de casa, què cal fer perquè els adolescents i joves no se sentin sols?

És fonamental trobar espais per compartir dins de casa i, des del meu punt de vista, cal limitar moltíssim l’ús de pantalles perquè són el principal escull per aconseguir tenir aquests espais. A banda de tots els efectes que provoquen en la salut física i emocional dels joves.

Ja som al cap del carrer: massa mòbils.

L’exposició a xarxes socials dels joves fa que es comencin a acomplexar. A les xarxes la gent ensenya la seva millor cara. Si tens una autoestima baixa i et compares constantment amb aquestes millors versions acabes convertint-te només en un observador i vas generant un autoconcepte terrible de tu mateix. I si a sobre no tens xarxa de suport, t’aïlles, no tens amb qui compartir o verbalitzar el que et passa i llavors és el cos el que parla i apareix l’ansietat, la depressió, etc.

En conclusió, promoure espais de relació dins i fora de casa i menys pantalles?

El treball amb la família és, per mi, molt necessari i no s’està fent. Falten espais i tallers per a les famílies. Ens trobem amb entorns familiars amb moltíssimes mancances i, si tenim adults amb mancances, com no hem de tenir joves amb carències?