Per una vegada i sense que serveixi de precedent, avui us parlaré més de mi que de la llengua, cosa que espero que em sapigueu perdonar. Les darreres informacions aparegudes a la premsa en relació al suport lingüístic que rebran els polítics que ho sol·licitin m’ha fet pensar en tot això que us explico a continuació.
Durant els meus quaranta-dos anys de mestre en actiu vaig tenir tres moments de crisi important. Tres moments en què el “jo ja en tinc prou!, jo plego, que ho aguanti qui pugui, això…!” semblava que em superava. I no me n’anava a una altra escola, no –un inspector me’n va oferir una quan va saber com em trobava–; me n’anava a corregir El 3 de Vuit o a fer qualsevol altra cosa. Afortunadament, totes tres les vaig superar i vaig continuar al peu del canó. I que consti que una d’elles –la més important– la vaig superar gràcies a la comprensió, el suport i l’amistat dels meus companys i companyes de cicle, d’equip directiu i de claustre (als quals estaré eternament agraït).
Un d’aquests moments va coincidir amb l’arribada a la presidència de la Generalitat de José Montilla. Tot i que ja feia tretze anys que jo no militava en el PSC, hi vaig veure una oportunitat d’or per a canviar d’aires i em vaig oferir formalment a fer-li d’assessor lingüístic (no hauria estat la primera vegada que exercia aquest ofici; professionalment sí, però per amor a l’art ja en tenia un bon currículum). Ja em veia polint-li l’expressió oral, corregint-li els discursos, ajudant-lo a progressar en el coneixement del català, etc. Però em van contestar, tot agraint-me l’oferiment, que ja tenien prevista i coberta aquesta parcel·la.
Us confessaré també que durant molts anys vaig tenir una carpeta plena de documentació relativa a la creació d’una empresa que escriuria tot allò que m’encarreguessin. S’hauria dit Altri. En tenia el principal eslògan i tot: ALTRI escriu per vostè. No “per a” vostè, eh… ”per” vostè. S’entén, oi?
I, encara, una altra confessió: tal com havia fet amb el president Montilla, durant molt temps vaig estar somiant que em feia assessor de la primera plantilla masculina de futbol del Barça. Que convivia amb tots ells, que m’entrenava amb ells, que viatjava amb ells… i que, per fi, el Barça parlava en català. Somiar és de franc. La veritat, però, és que mai no vaig gosar posar fil a l’agulla en aquest projecte.
Per cert, em va bé d’encabir aquí una altra vivència didàctica: cada curs acostumava a preguntar als meus alumnes de 6è de Primària quins dos oficis creien que eren els que haurien de ser exercits per les persones que parlessin i escrivissin millor. En primer lloc –tal com jo esperava– sempre sortien els mestres, però en el segon –jo esperava que diguessin “els periodistes”– ells sempre deien “els polítics”. Lògic i natural, de fet.
Quanta feina que ens queda per fer!
