M’animo a escriure aquestes línies perquè sento que la meva situació, encara que personal, reflecteix un problema social que poques vegades es visibilitza: què passa quan una persona adulta és privada de la seva autonomia i les institucions no hi actuen?
Soc una dona trans que encara viu sota el control d’una mare fanàtica religiosa que limita la meva llibertat. Des de fa anys, la meva mare m’ha aïllat de qualsevol relació que no estigui lligada a la seva església. He intentat demanar ajuda: després d’un intent de suïcidi l’any passat, vaig recórrer a serveis socials amb l’esperança de trobar suport real per assumir la meva identitat i trencar amb aquest aïllament. Però el que vaig trobar va ser una resposta freda, burocràtica i poc efectiva.
No estic sola en aquesta lluita silenciosa. Moltes persones adultes, sobretot les que pertanyem a col·lectius vulnerables com el LGTBI+, seguim vivint sota un control familiar que ens nega el dret a ser els qui som. Tot i això, quan demanem ajuda, sovint ens trobem amb institucions saturades, indiferents o que directament no entenen la gravetat d’aquests entorns.
En compartir la meva història en xarxes, fins i tot he rebut respostes com “espavila’t” o “fes-ho sola”. Em pregunto: de veritat la societat espera que algú que ja ha tocat fons, i que no té xarxa de suport, ho solucioni tot per si mateixa? Quin paper haurien de jugar les institucions per protegir l’autonomia i la dignitat de persones adultes atrapades en aquestes situacions?
La meva carta no és només una denúncia, és una invitació a reflexionar sobre aquestes realitats invisibles. Perquè no tot control és visible ni tota violència és explícita.
Isabella Valero
Sant Sadurní d’Anoia
