Al “Versió RAC1” una mare periodista i presentadora es queixava de les consignes del Carnestoltes. Penso que en part té raó. No té sentit que els pares rebin un correu amb totes les consignes de la setmana. Però en part únicament! Com tot, en el procés educatiu, es pot fer per complir una tradició o un expedient, o es pot fer bé, volent generar uns aprenentatges del tipus que siguin. He remarcat la paraula imposades, i és que si Carnestoltes ha de ser quelcom imposat és precisament l’antítesi del que significa Carnestoltes: trencar la norma. Imposat per qui? Si volem que les consignes no siguin una imposició crec, i ho he practicat durant anys, que cal que siguin els mateixos alumnes, el seu Consell on hi hagi representació de les diferents edats, el que triï quines han de ser aquestes consignes. I no poden ser comandes caigudes de ves a saber on. Si hi ha un seguici del Rei Carnestoltes, que l’acompanya a visitar l’escola uns dies abans, i anuncia les demandes del Rei Carnestoltes, és molt més fàcil que els nens i nenes les prenguin com una cosa que els vincula, no que se’ls imposa. I, per tant, cal també respectar que algú no vulgui complir les consignes i fins i tot no disfressar-se. Respectar, sí, però ajudant també a superar la prevenció o la dificultat per fer-ho.
Les comandes, el Carnestoltes, el judici (si es fa), han de tenir un sentit, com l’ha de tenir tot el que planteja l’escola o el que es planteja a casa. Per tant, cal que l’escola, un espai d’ensenyament i d’educació compartit amb la família, enfoqui l’arribada del Carnestoltes, i tots els actes que se’n derivin, amb la intenció de generar un aprenentatge. Les consignes, ben enteses i portades, poden generar el treball en equip o cooperatiu a l’escola partint de les diferents creativitats, i un treball compartit a casa buscant sempre trencar la normalitat (que ve de norma).
Bàsicament, Carnestoltes és una situació educativa, disruptiva respecte a altres que es produeixen a l’escola, que busca treballar valors de grup, de recerca d’acords entre ells, de subvertir normes però sense ofendre ningú. I com a situació educativa implica plenament la família, el veritable responsable de l’educació. En aquest sentit, no té explicació anatematitzar les comandes del Carnestoltes dient que no saps pintar cares, que no ets capaç de fer trenes ni cues i que amb prou feines prepares el tàper perquè s’emportin l’esmorzar. I més tenint una nena de nou anys, com té la locutora i presentadora. El termòmetre de la validesa o no del procés de les demandes no el pot donar les habilitats del pare o de la mare. Ho ha de ser, en canvi, la capacitat de motivar que pugui tenir el plantejament i el treball per part de l’escola, i l’acolliment que es doni a casa a les consignes del Carnestoltes. Com a pares cal que defugim la tendència a voler decidir pels fills què volen posar-se, o fer-los-ho nosaltres: cal que el que facin ho puguin sentir com a seu. I no atabalar-nos, i això vol dir no fer-ho a darrera hora i deixar de banda el perfeccionisme: no es tracta d’un concurs d’habilitats manuals entre les diferents famílies, es tracta de generar una vivència que faci sentir bé els nens i nenes, o nois i noies.
L’ensenyament, l’educació, tenen problemes evidents en aquests moments. Alguns, molts, està en mans de l’administració buscar-hi una solució. Però d’altres, també molts, l’escola i les famílies tenim en les nostres mans millorar la situació.
