Jaume Rafecas, Vilafranca
L’Espinguet promou i coordina un Peter Pan monumental
No havia viscut mai un episodi en què estirar més el braç que la màniga sortís tan bé. Té molt de mèrit, per l’edat de tot l’elenc (tant el teatral com el musical). Em va semblar, francament, que l’ambició els havia dut a oferir un espectacle inabastable per l’edat dels protagonistes, com ja he dit, però també per la complexitat de la coordinació (105 persones en dansa, que aviat està dit).
Però un públic –amb força infants– embadalit, va exhibir un silenci respectuós constant i una ovació final entusiasta (i això que l’obra era extensa, de gairebé dues hores). I el Casal, ple de gom a gom.
Martí Solé, president de Pinnae, va donar la benvinguda a l’acte tot precisant que la recaptació es destinava a Som Salut Mental 360, que es defineix «a partir d’una mirada inclusiva en 360 graus». L’Espinguet, com sempre, va demostrar el seu habitual i magistral cas d’integració i inclusivitat.
Vam poder gaudir d’una escenografia espectacular i preciosa, amb tants éssers voladors amunt i avall; d’unes coreografies també molt expressives (i molt treballades); la cançó final dels indis, especialment, de coreografia preciosa. I d’un vestuari variat (i riquíssim en determinats casos).
Els nens perduts –entre els quals, alguns de molt petits– ho feien molt bé; una nena de la primera fila d’actors, molt petita, em tenia el cor robat; m’agradaria seguir-n’hi el progrés escènic…. I també destacaria l’actuació de la Campaneta. Ah!, i un cocodril divertidíssim…! De fet, però –i com sempre– hauríem de parlar de les nenes perdudes… i dir-ho tot en femení, ara sí, pel que fa als –a les– participants en l’acte.
«A mi mai m’han ensenyat a ser una nena gran», «El món dels grans és horrorós; en canvi, el nostre és meravellós…!», «Deixen de jugar i només tenen problemes [els adults]»… són algunes de les frases que resumeixen millor l’esperit de l’argument; un argument força dur, amb ingredients que la tendència actual a suavitzar-ho tot no va mediatitzar. La que ha matat la Wendy demana a Peter Pan que li clavi la fletxa, “el mariner s’ofega quan puja la marea”… i altres perles. Políticament incorrecta en molts punts, excepte en un al·legat feminista –suposo que afegit– que contrastava fortament amb la resta. Tot plegat, molt interessant… Tinc la sensació que la versió de dissabte passat encara té molta més actualitat, molta més semblança amb la realitat que en les versions de quan jo era petit.
I un localisme molt simpàtic: quan pronuncien les frases que els faran volar (segons la instrucció del títol d’aquestes ratlles), els personatges expressen el que els ve més de gust, que són la xocolata, el gelat de vainilla… i les catànies!
[*] Una breu i afectuosa crítica negativa: suposo que les nombroses incorreccions lingüístiques aparegudes (tonteries, pren-t’ho en serio, anem a veure, extranya, Vale, Peter!, lo, tu ho tindràs que veure tot, Veritat que han capturat tots els nois, veritat?, ¡Bueno, és igual! Sé que ets aquí, Peter, sé que m’escoltes…) eren producte de l’extrema dificultat que gent tan jove s’hagués d’aprendre’s tant de paper. No vull pensar que fos producte d’una intencionada –i ben errada– voluntat de reflectir la llengua real…
En fi, enhorabona a tothom que ho va fer possible. Moltes gràcies, i que la música contribueixi a revertir l’actual tendència: menys capitans Garfi i més Peter Pans!
Fitxa tècnica
* Corals: L’Espinguet (30 cantaires); l’Esquellerinc, del Cor Madrigal de Barcelona (11); el Frederic Godàs, de l’escola Petit Món Felisa Bastida, de Castelldefels (4). Tots ells feien també d’actors, en les coreografies.
* Adaptació de l’obra de teatre de James Barrie basada en la producció que el 2014 en va fer la coral Gatzara d’Igualada.
* Adaptació musical de l’obra de Leonard Bernstein, Piers Chater Robinson i Mark Moose Charlap que va produir l’Associació Olla Expressa d’Igualada el 2014, en la versió que l’Espinguet va estrenar el 2015 amb arranjaments de Carles Sanz per a la formació musical (quartet de clarinets, piano, bateria i carilló).
* Participació de l’Escola Municipal de Música Maria Dolors Calvet, en la qual s’incorpora l’Escola de Teatre del Casal i l’Escola Municipal d’Art Arsenal, que en va fer tota la producció audiovisual. També hi va participar el Grup de Teatre de l’escola Sant Ramon de Vilafranca (que van fer de cocodril).
