Fa deu anys, treballar a Caixa Penedès, Robert Bosch o Mahle era sinònim de prosperitat i bonança. De fet, era una sort treballar-hi. Estabilitat laboral, salaris molt més que dignes i la sensació de formar part d’una empresa arrelada al territori són algunes de les coses –que no són poques– que podien oferir companyies com aquestes als seus treballadors. El pas dels anys, i sobretot el pas d’una crisi econòmica, una pandèmia i l’esclat d’una guerra, han fet que tot se’n vaig en orris i que la vegueria, que històricament ha estat bressol d’una activitat industrial dinàmica i diversa, visqui un procés de desindustrialització que té causes globals i conseqüències profundament locals.
Aquests dies, amb l’anunci de noves retallades a Freixenet, els fantasmes han tornat a aparèixer al territori. El gegant del cava s’ha proposat reestructurar les seves operacions de producció a causa de la sequera, segons expliquen. Però no ens enganyem. Aquesta deslocalització, sovint disfressada de “reestructuració estratègica”, té una constant: la recerca de costos més baixos, en detriment de l’arrelament territorial i del teixit laboral consolidat al llarg de dècades. Per què es plantegen, sinó, substituir gran part de l’elaboració d’un dels productes més emblemàtics, el cava Carta Nevada, per un altre producte de menys qualitat? Per què volen retallar, aleshores, el 24% de la plantilla?
La pèrdua de llocs de feina i la desactivació de sòls industrials actius són només la punta de l’iceberg d’un problema més complex: el desmantellament del múscul productiu. En altres paraules, la vegueria no només perd treballadors, sinó també capacitat de retenir talent, innovació i projectes de futur. Sense indústria no hi ha desenvolupament sostenible, i sense un teixit econòmic sòlid no hi ha prou resistència davant les crisis. Calen, doncs, polítiques que incentivin la implantació de noves empreses, però sobretot que protegeixin aquelles que ja hi són. Perquè el futur passa per recuperar la confiança en la indústria com a motor de progrés i per apostar per un model econòmic que posi les persones, el territori i la sostenibilitat al centre.
Sindicats com CCOO ja han manifestat la seva preocupació pel risc que comporta les decisions de Freixenet per al futur de l’empresa i també per al sector. Esperem, però, que no deixi de ser una sort treballar-hi.
