A l’Estat espanyol, el reconeixement del càncer laboral com a malaltia professional pateix una greu mancança: existeix una infradiagnosi sistemàtica que suposa una vulneració dels drets de persones treballadores i les seves famílies, impedint l’accés a les compensacions econòmiques i les prestacions que els correspondrien i traslladant els costos de l’atenció sanitària al sistema públic quan haurien de ser les mútues les responsables d’atendre la salut malmesa d’aquestes persones per causa de la feina i, en molts casos, per l’incompliment empresarial de mesures de protecció i prevenció.
Del total de casos de càncers diagnosticats, diverses estimacions científiques assenyales que durant aquest 2025, es produiran 15.693 casos de càncer atribuïbles a exposicions laborals, amb més de 6.000 defuncions associades. Però d’aquests, amb tota seguretat, la immensa majoria no es relacionaran amb la feina i es consideraran malaltia comuna. Durant 2024, per exemple, només s’han comunicat 106 casos de malaltia professional causada per l’exposició a agents cancerígens al lloc de treball. Aquesta diferència evidencia una infradeclaració alarmant.
Si la infradiagnosi afecta tota la població treballadora, el cas de les dones encara és més clamorós. Del total de 106 casos de càncer laboral reconeguts el 2025, 98 corresponen a homes i només 8 a dones. Aquesta desigualtat, lluny d’explicar-se per la presència més gran d’homes en sectors industrials, reflecteix la manca d’una perspectiva de gènere en el reconeixement de malalties professionals. El Reial decret 1299/2006, que regula el quadre de malalties professionals a Espanya, inclou 33 patologies causades per agents cancerígens, de les quals dues són exclusivament masculines i cap femenina. Això, malgrat l’evidència científica que vincula determinats càncers que afecten majoritàriament les dones, com el càncer de mama i el d’ovari. Un buit legal que genera una discriminació indirecta per raó de gènere: els càncers que afecten les dones en àmbits laborals continuen sent considerats malalties comunes, privant-les de reconeixements i prestacions.
En el cas de l’amiant, aquest és l’agent cancerigen amb més casos reconeguts a Espanya, però també amb molts menys casos dels que els jutjats han acabat reconeixent després que les víctimes i les seves famílies es veiessin obligades a recórrer a la via judicial per obtenir el reconeixement que els corresponia. De nou, la situació s’agreuja si parlem de les dones: fins fa molt poc, ni tan sols es reconeixia a nivell europeu que l’exposició a l’amiant podia provocar càncer d’ovari. No ha estat fins a la Directiva 2023/2668 que s’ha començat a reconèixer aquest vincle, però a Espanya aquest tipus de càncer continua sense incloure’s al quadre de malalties professionals.
Queda clar que cal adaptar el marc normatiu a la realitat actual del mercat laboral, incorporar una perspectiva de gènere en el diagnòstic i actualitzar el quadre de malalties professionals per incloure aquelles patologies amb base científica demostrada. Només així es podrà garantir que totes les persones treballadores, independentment del sector o del seu gènere, rebin el reconeixement, la protecció i la justícia que mereixen.
