La manera com anomenem les coses és important. Ho és perquè el nom és allò que delimita el significat i ens permet distingir la realitat del relat. No és el mateix parlar de guerra que de massacre. Ni de massacre que de genocidi. I és que quan perdem el nom just, perdem també la capacitat de comprendre el que passa. I, pitjor encara, de reaccionar-hi. En definitiva, és la primera línia vermella que separa la llibertat de la manipulació.
És en aquest context que cal entendre els discursos de Pedro Sánchez i Felip VI a les Nacions Unides. Amb la mirada internacional posada sobre Gaza, la gran pregunta que planava des de feia dies era en quins termes descriuria el rei el drama humanitari. El president del govern espanyol va parlar de genocidi amb totes les lletres. El monarca, en canvi, va parlar de massacre. Contundent, sí, però sense travessar la línia. En aparença pot semblar un matís, però la diferència entre dir genocidi o no fer-ho va més enllà del lèxic. És un posicionament polític. Perquè dir genocidi no és només posar un nom, és assenyalar un responsable i comprometre’s a actuar. Al cap i a la fi, les paraules no només descriuen, sinó que també delimiten fins on arriba el nostre compromís.
Però no tot passa a Nova York. El president de la Comunitat Valenciana, Carlos Mazón, amb vista a buscar el suport de Vox de cara a la negociació de pressupostos, va anunciar que impulsarà un procés de reforma de l’Estatut perquè l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (a qui la formació d’extrema dreta ha declarat la guerra) passi a dir-se Acadèmia de la Llengua Valenciana. Pot semblar una picabaralla semàntica, però darrere d’aquest gest hi ha una voluntat clara: desconnectar el valencià del català i afeblir les institucions que l’han protegit. Mazón diu que el valencià és “la nostra llengua pròpia”, però no l’està defensant, l’està convertint en un instrument ideològic. Perquè si deixem d’anomenar les coses pel seu nom, esdevenen una altra cosa.
En política les paraules pesen. Quan el llenguatge es manipula, es manipula també la percepció de la realitat. Anomenar les coses pel seu nom és un acte de responsabilitat democràtica, de resistència davant la tergiversació. Ja sigui en el context d’un conflicte internacional o en la política lingüística d’un territori, posar nom a les coses és el primer pas per entendre, per defensar i, si cal, per transformar.
