Arriba la fira de les professions del Penedès

1 de 4

39 expositors

En aquesta segona edició, la fira creix i ho fa amb 39 expositors, 15 centres de formació i 24 empreses del territori. Tecnologia, electricitat, salut i atenció a les persones, gestió administrativa, màrqueting i publicitat, art, esport, hostaleria, logística i indústria alimentària són només alguns dels àmbits que es podran conèixer de prop. I no només des d’un estand. Hi haurà tallers pràctics, demostracions i xerrades pensades per orientar i ajudar a decidir.

L’objectiu és acostar els joves al món real de les professions, oferint-los referents, i donar-los eines per construir el seu futur amb més confiança. I alhora, oferir un espai útil per a famílies, adults o professionals que volen repensar la seva trajectòria o explorar noves sortides laborals.

Orientar i acompanyar

Una de les grans apostes de la fira és l’espai d’orientació educativa i professional, un punt d’assessorament personalitzat per a planificar itineraris acadèmics i laborals, resoldre dubtes i entendre millor quines opcions formatives i laborals hi ha disponibles.

També s’hi manté l’espai Girafeina, impulsat per la Cambra de Comerç. Amb un format àgil i efectiu, proposa entrevistes ràpides entre joves i empreses del territori. Aquesta activitat es farà el dijous 16 i permet fer un primer contacte amb el món laboral. L’any passat se’n van fer unes 750 i, tal com van avançar, la participació d’empreses d’enguany serà encara més gran.

Un recurs per a totes les edats

Tot i que la fira s’adreça principalment a joves de 3r i 4t d’ESO, de programes de formació i inserció (PFI), d’itineraris formatius específics (IFE), Batxillerat i Cicles Formatius, la fira està oberta a famílies, docents i públic en general. L’entrada és gratuïta i l’horari serà de 9 a 13 h i de 15 a 19 h, tant dimarts com dijous.

La inauguració oficial serà a l’Auditori Rosa Maria Juncosa el dimarts 14 a les 11 h, i inclourà una taula rodona amb el títol “Practicant amb l’Èxit”, centrada en la Formació Professional Dual, un model cada vegada més present al territori. En acabar, es farà un reconeixement als centres i empreses participants, fent valdre la feina compartida entre el món educatiu i empresarial.

Alba Castellví, sociòloga, educadora i mediadora familiar

14 d’octubre a les 18.30 h. Xerrada “Kit de supervivència per fer una tria educativa d’Èxit”

Adreçada als pares per poder acompanyar els fills a l’hora de triar què continuar estudiant després de l’ESO

Dimarts, 14 d’octubre, ofereixes en el marc de la Fira Èxit la xerrada Kit de supervivència per fer una tria educativa d’Èxit. Què hi trobem, en aquest kit?

Vull oferir a les famílies idees perquè quan els seus fills acabin l’ESO i hagin de triar què continuar estudiant, els puguin ajudar de la millor manera possible. Això vol dir que les famílies els han de saber escoltar, els han de poder entendre, han de poder detectar quins són els seus interessos, les seves capacitats, el seu entorn i les possibilitats que aquest els ofereix… És a dir, no només és important saber quins estudis triar, sinó també quines sortides tenen aquests estudis. Per tant, el que pretenc donar a les famílies són eines perquè davant tota la multiplicitat d’opcions possibles, els seus fills puguin triar la millor amb l’acompanyament dels pares.

Entenc, doncs, que la implicació de la família en aquest procés és importantíssima.

No per a tots els estudiants. N’hi ha que tenen molt clar el que volen fer. En canvi, altres ho tenen molt confús. I aquí és molt important que els pares tinguin informació. No només informació sobre el que poden fer i com fer-ho, sinó també informació sobre els seus fills, les seves aspiracions, els seus interessos, les seves capacitats, les seves dificultats… En el cas dels estudiants que no tenen clara l’opció, que els pares puguin ajudar sí que és important.

Que un jove continuï estudiant o deixi els estudis depèn dels pares?

Quan un jove decideix deixar d’estudiar, generalment és perquè hi ha hagut una acumulació de malestars que venen de lluny. No és una decisió precipitada, presa al darrer moment. Té a veure amb una trajectòria acadèmica que més aviat l’ha fet patir. Per tant, és important que se sàpiga detectar aquest malestar abans que el jove acabi decantant-se per aquesta decisió de deixar-ho. Per poder-ho detectar abans, s’ha de saber observar i escoltar bé què és el que li passa a aquest jove i, sobretot, conèixer quina és la seva vivència econòmica i social a l’institut per, si hi ha algun factor de malestar, poder corregir-lo quan encara som a temps.

Fent això no projectem sobre els nostres fills els nostres desitjos o frustracions?

És important evitar que les aspiracions dels pares acabin influint en la tria d’un fill. Hi ha pares que allò que no van poder fer, els agradaria que el seu fill ho fes; altres que allò que van fer i els va anar bé, voldrien que el seu fill ho repliqués. En aquest sentit, els pares han de ser molt conscients de com les seves opcions i les seves experiències poden afectar el seu criteri i veure si, efectivament, l’han d’afectar o bé han de tenir més en compte les diferències del seu fill respecte del jove que van ser ells en el seu moment. Perquè pot haver-hi una influència positiva, és a dir, “això a mi no em va anar bé i no crec que sigui bo per al meu fill”; però també pot haver-hi una influència negativa, és a dir, “allò a què jo vaig aspirar i no va ser possible vull que el meu fill ho faci”, quan aquest fill potser no hi té cap mena d’interès. Com a mínim, ens hem de mirar a nosaltres mateixos per poder filtrar aquell possible efecte d’allò nostre sobre els nostres fills.

Els joves, per molts motius diferents, viuen un moment de desafecció molt gran. Com se’ls acompanya, si estan desmotivats o desinteressats?

És molt freqüent que els pares comencin converses amb els fills i que al principi vagin bé, però acabin malament. Per tant, la qüestió és com parlar amb ells sense acabar discutint. Aquest és un taller que jo mateixa faig per a pares d’adolescents i que me’l demanen sovint, precisament en el moment que han de poder tenir converses serioses com ara què fer després de l’ESO. D’això se n’aprèn; els pares no neixen ensenyats per tractar amb els adolescents i menys en els nostres dies, en què el context complica molt les relacions familiars. Però sí que es poden abastar d’un seguit de tècniques per fer que una conversa comenci i acabi bé. I són aquestes eines les que jo dono als pares.

No conèixer aquestes eines o tècniques ens fa pitjors pares?

Hi ha pares que ho tenen més fàcil, ja sigui perquè hi ha més talent a l’hora de tenir converses o perquè els fills també ho faciliten més. En canvi, hi ha pares que ho tenen molt difícil perquè tenen menys sensibilitat a l’hora d’adaptar el seu discurs a les necessitats d’un adolescent o perquè tenen fills que es tanquen molt en banda i que, malgrat els esforços ingents que fan alguns pares, són molt impermeables. Aleshores, no es tracta de donar per fet que si en sé, en sé, i si no en sé, no hi haurà manera que ens entenguem mai. Si no en tinc prou amb la capacitat que tinc ara, vaig a fer-la créixer.

És un procés llarg?

Això es pot aprendre en una sessió d’un taller, no és tan complicat. Un cop els pares coneixen les claus per escoltar, entendre i ajudar millor els seus fills, poden començar una sèrie de converses que s’allargaran més o menys, segons com de clar tingui el jove allò que li agradaria fer. Però és important treballar aquesta qüestió i, sobretot, parlar amb ells quan comenci el darrer curs.

És habitual que les relacions pares-fills siguin complicades durant l’adolescència?

Molts clients que venen a la meva consulta particular ho fan, precisament, perquè tenen aquest problema. “No m’entenc amb la meva filla, no hi ha manera de parlar més de mig minut seguit amb ella sense que em faci un to de menyspreu o una mala resposta”… I això fa patir molt. Fa patir més als pares que als fills perquè els joves tenen altres coses al cap i aviat se n’obliden. En canvi, pels pares és molt important aquest mal regust de boca que deixen les discussions. Fa sentir molt malament i, en el meu cas, són moltes les mares que venen a veure’m per aquest motiu.

Els joves, quan surten de l’ESO, tenen entre 15 i 16 anys. Estan preparats per prendre aquesta decisió sobre el seu futur acadèmic?

Han de decidir què volen estudiar després de l’ESO i, malauradament, no hi ha més remei. Tant de bo poguessin fer-ho més tard, amb més maduresa.

Canviar de camí un cop començat l’itinerari és per a molts un fracàs. Això s’ha de normalitzar?

Oi tant. Els hem de tranquil·litzar dient-los que, si s’equivoquen, no passa res. De vegades, per saber si una cosa ens agradarà o no, s’ha de provar. I pot ser que no ens agradi. De fet, jo mateixa vaig rectificar el rumb a l’hora d’estudiar una cosa. Vaig començar a fer traducció i interpretació, no em va agradar prou i vaig estudiar una altra cosa. I no passa res. És una prova que hem d’entendre que és legítima de fer i saber-ho els ha de relaxar.

Sovint es percep el batxillerat com la “via bona” i l’FP com una opció de segona. Com podem trencar amb aquesta visió jeràrquica dels estudis?

Tot i que cada vegada passa menys, és veritat que encara hi ha famílies per a les quals no fer batxillerat i fer estudis professionalitzadors és una via de segona. Això ho hem de descartar completament. Hem de pensar que, avui dia, els professionals que fan falta són els que saben fer coses que no s’aprenen a la universitat, precisament. Falten professionals dels oficis. Es guanyen molt més bé la vida i moltes persones són infinitament més felices fent coses que materialitzen algun resultat que no pas fer uns estudis més teòrics que sovint no porten ni tan sols a la possibilitat d’accedir a un lloc de feina. També és un error creure que els que no són bons estudiants durant l’ESO tindran dificultats en tota la trajectòria posterior. La formació professional és més pràctica i això a molts nois i noies els permet arribar molt més lluny en els aprenentatges.

La xerrada està adreçada a pares i mares, però l’institut també hauria de jugar un paper important en aquest procés.

Cal trobar millors vies de col·laboració entre centres i famílies. Precisament, una de les formacions que faig per a centres és la de la relació família-escola. És a dir, quins mecanismes tenim per fer que aquesta relació sigui una relació de confiança, de complicitat, perquè sovint és una relació recelosa i més aviat poc confiada. Per tant, s’ha de continuar treballant i hi ha força feina a fer per compaginar millor famílies i centres.