Manllevo aquest títol del dietari Tabac de regalia que l’amic Jordi Llavina va publicar en El 3 de Vuit del 6 de juny proppassat. Podríem dir que me’l va treure de la boca o que me’l va robar del tinter, si no fos que el genial poeta és incapaç de treure’m –i encara menys de prendre’m– ni de robar-me res. Tant de bo li fes falta alguna cosa meva…
No tinc cap cosa en contra de les expressions “al final” i “la veritat és que”, perquè són perfectament correctes. Tampoc no tinc res contra la sal, però tots els que hi entenen diuen que s’ha de consumir amb moderació (amb molta moderació, en el cas dels qui som hipertensos). Més que la sal, el problema que de fet em fa apujar la pressió arterial és l’abús que cada vegada més es fa d’aquestes dues expressions. A part que molta gent les utilitza directament com a mots crossa, sense que vinguin a tomb, només per omplir aquests instants que ens permeten rumiar una mica el que direm a continuació…
Hi ha moltíssima gent –cada vegada més– que diu al final quan vol dir en definitiva, perquè, de fet, al capdavall, vulgues que no… Només alguns exemples, caçats al vol, dels milers que podria ressenyar aquí: “Sou a la semifinal de la Copa d’Europa; es diu aviat…” “I tant! Al final hem treballat molts anys per arribar aquí” [la portera d’un equip de futbol femení]. “Al final nos tenemos que adaptar a los horarios, a los partidos…” “Al final no decido y me presento cuando ponen el horario” [sic, un jugador del Real Madrid]. “Bueno, al final ens faltava lligar una miqueta l’encaix entre la canalla i la gent adulta…”, “Sí, bueno, al final el dia 29 és el dia gros nostre…” [parlant de castells]. “És diferent, perquè al final en una colla hi ha moltíssima més gent que en un vestidor. […] Al final és una activitat d’equip, de cohesió entre uns i altres [parlant de castells i futbol]. Al final, el català és la llengua pròpia dels catalans [a la Diada 11-S de Barcelona].
Una vegada més, el trist consol que el castellà també pateix aquest vici no m’alleugereix gens ni mica la coïssor. Ben altrament, em faig altra vegada dues preguntes recurrents, persistents, insolents: d’una banda, com és possible que sigui tan fàcil copiar els errors i tan difícil erradicar-los; i de l’altra, com és que copiem sistemàticament i amb tanta alegria els vicis que genera el castellà… ¿No podríem generar els nostres propis vicis, i prou?
I també una vegada més, els futbolistes tenen un altíssim percentatge de culpa en la proliferació d’aquesta mostra de pobresa lèxica i expressiva. Fixeu-vos-hi, si us sorprèn el que dic. I, de passada, apliqueu tot el que he escrit a l’altra expressió corrompuda: la veritat és que.
