Aquests dies a l’Oficina Jove del Garraf s’està coent una exposició que veurà la llum el pròxim divendres, 19 de desembre. Es tracta d’una mostra fotogràfica, obra del documentalista ribetà Tomàs González, que retrata un dels projectes més esperançadors que han sorgit darrerament a la comarca: el Futbol Sala Garbí.
En un context de crispació social i política, on la vulnerabilitat sovint es redueix a discursos simplistes, la cooperativa Actua va impulsar a Vilanova i la Geltrú l’FS Garbí. Un espai d’inclusió i acompanyament per a joves en risc d’exclusió social que fa servir el futbol sala com a eina educativa i comunitària. Dos anys després de la seva creació, el projecte compta ja amb més de seixanta persones. És, doncs, molt més que un equip de futbol sala; és una plataforma d’oportunitats.
L’ànima d’aquest projecte ha quedat plasmada ara en una exposició brillant. Lluny de reforçar mirades paternalistes, l’autor defuig dels clixés i retrata l’empoderament, la quotidianitat compartida i el fort component inclusiu i transformador del projecte.
Vilanova i la Geltrú té una iniciativa que funciona i que genera un retorn social evident. Però projectes així no es poden sostenir amb la bona voluntat dels professionals, subvencions anuals o patrocinis puntuals. Si realment es valora el seu impacte –i les dades apunten que és positiu– cal una aposta institucional clara per garantir-ne la continuïtat i per reproduir experiències semblants. Si volem una ciutat que cuida i que dona oportunitats reals, iniciatives com l’FS Garbí no només han de sobreviure, sinó que han de poder créixer de manera sostenible.
No és una qüestió de caritat, sinó de responsabilitat pública. Invertir en projectes socioeducatius i comunitaris redueix situacions de risc, millora la convivència i obre portes a joves que sovint queden exclosos dels circuits convencionals. El cost de no fer-ho és, de fet, molt més gran: més aïllament, més fragmentació, menys cohesió social…
Els impulsors de l’FS Garbí han demostrat que amb projectes d’aquestes característiques és possible transformar dinàmiques i construir vincles sòlids entre joves i ciutat. Només cal que el vent bufi de Garbí!
