L‘estiu és temps de calor, a les cotes mediterrànies. No hi ha –ni de bon tros– l’ambient tropical que hi havia durant el Miocè, però deunidoret. I aquest estiu ho està essent especialment, no només per les temperatures, ja que ja fa alguns anys que ens estem acostumant a l’avançament en algunes setmanes –i al seu allargament– de la canícula, sinó també perquè la situació política global fa evident que la xardor processista no farà vacances.
Les invectives procedents dels que no han entès res, dels que no volen entendre que no és una dèria de quatre líders polítics sinó una demanda –per necessitats de supervivència com a poble– d’aquesta ciutadania menyspreada pels qui ens haurien de tenir presents en tot moment, ja fa dies que duren i no pararan. A banda de les declaracions públiques; les amenaces de tornar al 1939 (suspenent l’autonomia que tan generosament ens van regalar fa vora 40 anys); i la pressió que no deixen de fer, fins i tot tan matusserament com portant l’exèrcit a fer maniobres davant d’un càmping de turistes, perquè no ens oblidem mai de qui mana aquí; aquestes setmanes els 4.000 i escaig valents que van autoinculpar-se en solidaritat amb els dirigents del 9N estan rebent del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya una missiva informant-los que tranquils!, que estan lliures de tota culpa. Una carta firmada el setembre de l’any passat i que casualment no van enviar en aquell moment, ja que no en podien treure cap rèdit, i en canvi ho fan ara, per recordar sibil·linament, un cop més, qui mana aquí. L’estratègia de la por.
No sabem si votarem o no. El 9N no van aconseguir frenar-ho i ara incrementen la pressió verbal i psicològica per aturar-ho. Veurem. El que cada cop és més evident, i tornem a la temperatura global del món, és que la Terra se’ns escalfa. Ho pot negar tan com vulgui Trump i les potents multinacionals que el van acomboiar fins al cim del món, però de ben segur que cap d’elles comprarà una sola illa del Pacífic que és a punt de desaparèixer ofegada per la crescuda del nivell de l’oceà que els experts diuen que és a tocar. I més ara que s’ha desenganxat de l’Antàrtida l’iceberg més gran del món. Per veure les coses, cal voler veure-les.
