Que Nati Soler és una dona profundament vinculada a la pedra seca, als seus contorns, a la seva ànima i a la saviesa ancestral que conté, és ben conegut pels lectors de la seva obra. L’ànima de la pedra seca n’és una confirmació rotunda. S’inscriu en un projecte artístic que integra ceràmica, música, pintura i una ruta artística i literària, tot arrelat al Baix Penedès, territori que esdevé matèria viva del poema (ho podeu verificar en els codis QR al final de l’obra).
L’itinerari poètic travessa una comarca íntimament coneguda per l’autora: la seva, el seu poble, el seu paisatge. Tanmateix, el recorregut adquireix un to més transcendent que en obres anteriors, impregnat d’un alè nietzscheà i existencialista que interroga el Ser, l’ara i aquí, la finitud de l’existència… A través d’una veu autoafirmativa, “soc dona”…, “de la sang en fem llet”… emergeix la força del món viscut i la reivindicació de l’art dels ancestres… “Jo soc d’aquestes, pedra, pedra”. La pedra seca esdevé pont entre el particular i l’universal.
El llibre no és només un cant al paisatge, sinó una amalgama d’imatges poètiques que convoquen els sentits: el vent que modela la pedra, l’aigua, la terra. La dona hi ocupa un lloc central –forta, memòria viva– i el jo poètic aborda temes com la vida, la mort, la malaltia, el llegat i la idea d’immortalitat, sempre des d’una “desesperançada esperança humana”.
Objectes i animals adquireixen un valor simbòlic: la finestra, la paret de la tanca, el mas, la volta de pedra, la casa integrada al cos i a la memòria. El paisatge s’eleva a categoria poètica mentre les pedres sostenen l’“insondable pes del buit”. I la tardor de la natura esdevé metàfora de la tardor vital.
La natura és omnipresent: plantes, “el perfum malva de la farigola magre”, vinyes, saó, pluja, oli i vi, olors i memòria, al costat d’un paisatge ferit per la modernor. La infantesa emergeix amb força evocadora (el pa amb vi i sucre, les trenes ben pentinades) on la memòria personal es fon amb la col·lectiva.
L’estil destaca per l’ús de les anàfores, de les sinestèsies, arrapades al paisatge, i de les repeticions que donen un ritme intensament musical. Les preguntes retòriques dialoguen amb un passat que no respon, i que ara és decadència.
La simbologia la palpem en elements com la llum, o la cigonya que, associada al cicle vital, reforça la idea de continuïtat i transmissió. Una obra madura en profunda conversa amb l’entorn, que consolida Nati Soler com una veu imprescindible de la poesia contemporània.
https://desigdellegir.wordpress.com
