O de la culpa a la redempció. I el passat, de la mà televisiva d’un foraster tan familiar com el Quim Masferrer, fent servir la ironia davant el Rei, el Papa i la Rosalia; o l’humor més sever per denunciar guerres, desigualtats i l’ou de la serp. Finalment, l’humor més càlid acompanyant les valoracions d’un públic, que recollia tant projectes assolits amb nota màxima o la parella feliç a l’espera d’un fill, com expressions del dol familiar o d’incertesa, al llarg d’un any amb diàlisi i l’esperança per aquest, d’un donant. També el testimoni de parelles separades i el dol dels fills, molt diferent si un final acordat evita el pas de la crema a la terra cremada. Però amb el nou any, compartirem els millors desitjos i propòsits que caldrà concretar: per un grup de Penedès per la Pau podria ser preparar accions perquè el manifest contra el dret de veto a l’ONU, aprovat a l’Ajuntament de Vilafranca, s’estengui pel Penedès. Reivindicar, davant emergències que són planetàries, una consciència també planetària que batega a la Declaració Universal dels Drets Humans i la reforma dels organismes pertinents. I en un any ombrós d’hora, acabo en el passat amb l’afany més recent: fart de perseguir una neta entremaliada que es recargola pel braç i amb un ditet vol tibar i remenar-ho tot, m’estiro a la catifa i faig que dormo palesament. I quan passada una estona miro de reüll, ella estirada, em contempla de prop amb tendresa i un somriure plàcid i serè. Intemporal, gairebé epifànic…
Lluís Díaz Ruiz
Vilafranca del Penedès
