La vida i la salut són drets inalienables i, per a les empreses, protegir-les és una obligació inexcusable. Però any rere any, les xifres de sinistralitat laboral traspuen una realitat esfereïdora: de mitjana, cada dia dues persones perden la vida a la feina. I malgrat els esforços que es puguin fer a molts sectors per tal que el volum d’accidents i morts en l’entorn laboral disminueixi, cal continuar exigint mesures per redreçar la situació i acabar amb aquesta xacra. Enguany, el Ministeri de Treball ens ho recorda i ha declarat aquest 2026 com l’Any de la Seguretat i la Salut al Treball, coincidint amb el trentè aniversari de l’entrada en vigor de la Llei de Prevenció de Riscos Laborals.
Des de Col·lectiu Ronda esperem que aquesta declaració, a banda de les bones intencions, aporti un veritable avenç en matèria (i cultura) de prevenció que ajudi a reduir unes xifres intolerables que parlen per si mateixes. L’any passat, a l’Estat espanyol, segons dades del Ministeri registrades de gener a novembre, 686 persones van morir a la feina i es van registrar 575.000 accidents laborals. A Catalunya, les dades apunten a un total de 99 morts en l’entorn de feina i 88.055 accidents.
I aquestes dades són les oficials però, amb tota seguretat, no les reals. Perquè, com hem dit en tantes ocasions, cal recordar que molts accidents, defuncions i patologies relacionades amb la feina sovint no es reconeixen com a professionals i se’ls atribueix una contingència comuna. Una infradiagnosi darrera la qual trobem sovint a les mútues col·laborades de la Seguretat Social i el propi INSS que causa grans dificultats a les persones que la pateixen, sovint obligant-les a acudir als tribunals per tal d’accedir a les prestacions i indemnitzacions que els corresponen. Aquesta circumstància es dona, fins i tot, quan la malaltia apareix a l’anomenat «Quadre de malalties professionals» com a risc específic vinculat a la professió de la persona afectada. Segons la Llei vigent, en aquests casos opera una presumpció automàtica del caràcter laboral de la patologia però, malauradament, és ben habitual que no es reconegui l’origen professional. Un dels casos més paradigmàtics d’aquesta infradiagnosi és la dels càncers d’origen laboral. I la situació encara s’agreuja més si parlem de les dones.
Celebrem, doncs, que en aquest any dedicat a la seguretat i salut a la feina, el Ministeri afirmi que posarà l’èmfasi en la salut i seguretat de les dones, combatent la discriminació actual, així com en qüestions tan transcendents com els riscos psicosocials o els reptes derivats del canvi climàtic. Però no oblidem que per aconseguir canvis transcendents cal combatre, en primer lloc, la temporalitat fraudulenta i la precarietat laboral que, tal i com ha quedat demostrat, estan íntimament lligades a l’augment de la sinistralitat, així com evitar que la sobrecàrrega de feina o els alts ritmes de treball imposats continuïn afectant la salut física i mental de les persones treballadores.
D’instruments per a combatre la xacra de la sinistralitat n’hi ha, però cal voluntat i recursos per fer-los efectius i fer que les empreses facin de la salut i la seguretat de les seves plantilles una prioritat. I nosaltres, les persones treballadores, també hem de fer de la prevenció la nostra prioritat, coneixent quins són els nostres drets i defensant-los activament davant qualsevol incompliment empresarial. L’any de la Seguretat i la Salut al Treball hauria de servir per passar de les promeses als compromisos i a la responsabilitat, reduir cada cop més les xifres de sinistralitat i reconèixer que la salut és un dret i no un privilegi. A la feina no ens hi pot anar la vida.
