Haureu sentit parlar dels negacionistes climàtics, aquelles persones que rebutgen l’evidència i el consens científic i neguen l’existència i els efectes del canvi climàtic.
Les motivacions per a aquesta actitud són diverses. Vegem-les:
Tenim primer de tot als qui, per raons econòmiques, els destorba aquesta idea. Empresaris amb un model de negoci basat en la producció o consum massiu de combustibles fòssils. Per tant, la sola idea de reduir les emissions els fa deixar de guanyar (fixeu-vos que no dic perdre) molts diners. Aquesta gent acostumen a organitzar-se en lobbies i exercir pressió sobre els governs perquè no adoptin polítiques climàtiques.
Després tenim els conspiranoics, aquells que repeteixen qualsevol animalada que escolten o llegeixen a les xarxes perquè estan disposats a creure que tot és una conspiració dels poderosos per dominar el nom.
Al costat hi ha els escèptics, que creuen que les dades científiques es manipulen i que no n’hi ha per a tant. Quants cops heu sentit a algú dir, “però de calor n’ha fet sempre”? A aquest grup podem afegir-hi els pseudocientífics, o falsos experts que es dediquen a rebutjar totes les evidències per fer veure que el debat científic no està tancat.
Finalment, tenim els que actuen per ideologia. Tot allò que vingui del progressisme (feminisme, justícia social, drets LGBTI, ecologisme i, sobretot, la lluita contra el canvi climàtic, encarnada en l’Agenda 2030) ha de ser combatut sense pietat. Fins i tot fan un ús esbiaixat i despectiu del concepte woke (que vol dir està despert, alerta, i que es va crear per combatre el racisme) per carregar contra aquestes idees.
El principal mitjà del negacionisme és la desinformació, un conjunt de tàctiques retòriques per donar aparença d’argument o debat legítim, quan no ho és. Ja he esmentat els falsos experts, que, per exemple, presenten l’escalfament global com una teoria, i no un fet contrastat.
Una altra tècnica és seleccionar només unes dades (usualment fora de context) que corroboren la seva posició, mentre n’ignoren altres que les contradiuen. Una variant d’això és emprar experiències personals o exemples aïllats per arribar a una conclusió ignorant proves rellevants.
Més perversa encara és la tècnica de “moure la porteria”, consistent a exigir majors nivells de proves cada cop que es publica una evidència, o la de la simplificació acompanyada d’engany, tipus “El CO2 és aliment per a les plantes, per tant, cremar combustibles fòssils és bo per a l’agricultura”.
Resumint, hem de vigilar molt i no deixar-nos enganyar per totes aquestes tècniques, i cercar informació de fonts fiables i oficials, a poder ser publicada per científics.
@tribas2112.bsky.social
