Segurament, la sensació més compartida dins del nostre món globalitzat és anar de bòlit, no poder arribar a tot, anar sempre al darrere d’uns objectius que semblen inabastables. Però… aquests objectius són els nostres? Són uns objectius que surten de nosaltres i es projecten cap a l’exterior? No pot ser que sigui tot el contrari: uns objectius que venen de l’exterior, que ens els fem nostres i acaben destarotant allò que és realment nostre? Aquest pensament, provocat per la pressió externa no és pensament autèntic, sinó una forma de pensar subordinada a una idea molt concreta de vida: la vida productiva. Tot es mesura en funció de la seva utilitat, del seu rendiment i de la seva capacitat per generar resultats tangibles, quantificables. La sensació de viure permanentment desbordats s’ha convertit en una constant per a moltes persones. Es produeix un trencament entre la vida que portem i el pensament. Aquesta situació ens fa sentir atrapats per una càrrega mental que ens desborda. Aquesta càrrega mental no neix perquè tinguem moltes coses per fer, sinó perquè s’ha alterat el vincle natural entre viure i pensar en la mateixa vida. Certament ,ens manca temps, però més encara ens falta distanciament per poder reflexionar sobre com vivim i per què vivim d’aquesta manera. Si com a tendència fem pivotar el nostre pensament entorn de valoracions lligades a la productivitat, com a societat ens porta cap al fracàs. Percebem les activitats o les reflexions segons estiguin orientades a produir més, i les que no porten a aquest objectiu, les considerem una pèrdua de temps. Aquest criteri, conscient o no, l’apliquem també al descans, al lleure i al desenvolupament personal. Quan no hi ha un objectiu productiu, allò perd relleu, valor social i pot veure’s com a prescindible. Però, i les vacances? Les vacances són una pausa per reprendre el galop encara amb més empenta productiva…
Les tasques s’acumulen, barrejades amb compromisos i obligacions, i això ens dificulta establir una ordenació segons les nostres prioritats. Costa organitzar aquest garbuix segons un criteri personal, i aleshores l’ordre que acaba imposant-se és l’invers: són les exigències, les expectatives d’altres, els terminis, qui estableixen les prioritats. I això és una font de saturació, de la sensació d’urgència que permanentment ens assetja. Aquesta càrrega, que ens bloqueja mentalment, no la configuren els pensaments sinó la manca de pensament. Quan la realitat ens atropella ens costa aturar-nos, no tenim temps per a reflexionar, per buscar i trobar el sentit a allò que estem fent: tenim entre mans moltes tasques però amb poc significat personal. Moltes persones se senten esgotades fins i tot quan no estan realitzant un esforç físic significatiu. Aquest distanciament entre la vida que portem i el pensament, és l’origen de moltes de les tensions d’avui en dia.
Hi ha un debat cada vegada més present dins de la societat: necessitem recuperar espais de pensament personal, de pausa, de reflexió? No es tracta d’un luxe que ens volem permetre sinó d’una eina bàsica per ordenar la vida i reduir el desgast mental.
Els llibres de José Carlos Ruiz donen molts elements en aquest sentit.
