Centenaris

El comerç és un dels sectors més estratègics de l’economia catalana. Una setena part de la població activa –prop de 550.000 persones– treballa en aquest àmbit, que genera el 15% del PIB del país. En aquest context, els establiments centenaris simbolitzen la continuïtat i la solidesa d’un model comercial que ha contribuït a estructurar barris i centres urbans. “Els comerços centenaris són, segurament, la mostra d’identitat comercial que més hem de valorar i preservar com a territori”, afirma Moisès Rodríguez, director del Consorci de Comerç, Artesania i Moda de Catalunya (CCAM).

El valor del comerç tradicional, però, no es limita a l’activitat econòmica. Té una funció social clara: dona vida als carrers, genera ocupació i crea vincles entre comerciants i clients. Tal com apunta Rodríguez, “fa temps que comprar al comerç local va deixar de ser una necessitat i un intercanvi de productes per diners; fer una compra a la nostra botiga de confiança és intercanviar un diàleg, una experiència i un record de compra”. Aquesta dimensió relacional és, segurament, un dels principals actius del comerç de proximitat.

Toca reinventar-se

Ara bé, el sector afronta reptes importants. La competència de les grans marques internacionals va generar, en el seu moment, una forta pressió sobre el comerç local. “Va haver-hi un moment, quan aterraven aquestes grans marques, que es veien com una amenaça. Després es va veure que, trobant l’encaix i l’equilibri, podien sumar flux de persones”, explica Rodríguez. L’encaix entre els diferents models comercials ha estat clau per mantenir l’activitat als centres urbans.

Un altre dels grans desafiaments actuals és l’expansió del comerç electrònic. “L’e-commerce és un tsunami que no l’aturaràs”, adverteix el director del Consorci. L’augment de les compres en línia ha modificat els hàbits dels consumidors i obliga els establiments tradicionals a adaptar-se. En aquest sentit, la digitalització esdevé imprescindible: “Parlar de digitalització vol dir endreçar el teu comerç i estar preparat per competir fora. És un exercici que haurien de fer tots els comerços que fins ara no ho han fet perquè ja els estava bé”.

A aquests factors se suma el problema del relleu generacional. “És un dels veritables problemes del comerç local, i ens evoca a dedicar tots els esforços a la formació i la professionalització del sector”, assenyala Rodríguez. Molts negocis històrics tanquen perquè no hi ha continuïtat familiar ni nous professionals disposats a assumir-los. “La gent no sap que si ets un bon carnisser, pots tenir la vida resolta. Avui, Catalunya necessita oficis, gent formada i professionals”, afegeix.

Segons Rodríguez, també cal un canvi de mentalitat dins del mateix sector: “Moltes vegades, el comerciant no es veu com un empresari, però conviu amb regles comercials, econòmiques i empresarials”. Aquesta visió empresarial és clau per garantir la sostenibilitat dels negocis en un entorn cada cop més competitiu.

El comerç configura els barris

El debat sobre el futur del comerç local també ha arribat a l’àmbit de la planificació urbana. “La dèria no és tornar a tenir-ho tot obert, sinó esbrinar què fer per tornar a tenir un espai atractiu”, diu el director del Consorci. En aquest marc, la CCAM i la Direcció General de Comerç treballen perquè el comerç sigui considerat una estratègia urbanística. “Quan es dissenyen plans d’ordenació urbanístics, el comerç pot trastocar la manera com configurem una ciutat o un poble”, apunta.

Rodríguez també apel·la a la responsabilitat col·lectiva: “Tots som responsables del tancament d’establiments centenaris”. Les decisions de consum tenen un impacte directe en la supervivència d’aquests negocis. En aquest sentit, disposar d’un cens de 615 comerços centenaris actius és, segons ell, una oportunitat: “Tenir un cens de 615 comerços centenaris i poder ubicar-los en un mapa és una excusa meravellosa per anar-hi a comprar”.

Malgrat les dificultats, el sector afronta el futur amb voluntat d’adaptació. “La paraula ‘crisi’ significa oportunitat”, recorden des de la CCAM. L’aposta per la innovació, doncs, serà determinant: “El comerç tradicional haurà d’apostar per les noves eines, com la intel·ligència artificial, si volen continuar amb la missió que tenien quan van néixer fa cent anys”. L’objectiu no és renunciar a la proximitat, sinó reforçar-la amb noves eines i estratègies que garanteixin la continuïtat d’un model comercial que contribueix a la cohesió social i a la vitalitat dels barris.

Posar-se al capdavant d’un negoci familiar amb 120 anys d’història és tota una responsabilitat. I ho és, encara més, si aquest negoci és Cal Pelegrí, un dels forns més reconeguts de la vegueria. Pelegrí Pons el va fundar l’any 1906 a Ordal. Des de llavors, quatre generacions senceres han contribuït a mantenir viu aquest comerç centenari i, sobretot, un ofici ancestral.

La Marina i la Clara Pons van entomar el repte de dirigir Cal Pelegrí l’any 2014, amb 29 i 22 anys, respectivament. “Era una gran responsabilitat, sí. Però hi havia molta feina feta i el negoci estava molt consolidat”, recorden. Prenen la decisió de posar-s’hi al capdavant després que el seu pare, amb una trajectòria de més de cinquanta anys com a pastisser, decidís fer un pas al costat. “A efectes pràctics, és com si encara hi estigués al capdavant perquè sempre ha de tenir l’última paraula”, diuen rient.

És aleshores quan les germanes Pons, amb el consens del pare, decideixen reformar el negoci i mantenir obert, exclusivament, el forn. Amb aquesta reestructuració, la Marina i la Clara van tenir el convenciment que podrien mantenir el llegat del seu besavi. Només calia, diuen, “continuar fent bé el que ja fèiem bé”. Senzill i pràctic. Però en aquest ofici, el de forner, no tot és tan fàcil com sembla. Les responsables de Cal Pelegrí reivindiquen la duresa d’una professió que, moltes vegades, els impedeix trobar l’equilibri entre la feina i la vida familiar. Això no obstant, el tàndem Marina-Clara, amb el suport del pare i de quatre professionals més, han aconseguit sostenir-lo i commemorar, aquest 2026, el 120è aniversari de Cal Pelegrí.

Això és fruit de la feina feta al llarg de tots aquests anys. “Encara hi ha gent que valora el pa de llenya fet artesanalment i que fa molts quilòmetres per venir a Cal Pelegrí”, diuen enorgullides. Tanmateix, la Marina i la Clara són molt conscients que els hàbits de consum estan canviant i que, com en qualsevol ofici, cal reinventar-se: “No hem deixat de fer el que funciona –un bracet de gitano o una coca de forner–, però també hem introduït productes que són un reclam per a la gent que busca coses diferents”.

D’ençà que Pelegrí Pons va obrir la primera botiga, Cal Pelegrí ha viscut un creixement substancial, especialment en els darrers anys. Ara, el pa d’aquest establiment centenari es pot trobar a l’avinguda Barcelona, 14, d’Ordal, però també a sis punts més: el Celler Cooperatiu de la Granada, Cal Pisonc a Gelida, l’Estanc de Sant Pau d’Ordal, Bodegues Jaume a Vilafranca, l’Estanc de Lavern i, més recentment, també al Celler de Pacs.

Borrell Carnisseria és un dels establiments més estretament lligats al poble de Llorenç del Penedès. Fundat el 1897, els primers anys ni tan sols tenia un local propi com a tal, sinó que feien servir un espai de l’antic ajuntament. “Els meus avantpassats tenien ramats i, un o dos dies a la setmana, anaven a un espai de l’ajuntament vell on podien despatxar i atendre els clients”, explica Joan Maria Borrell.

Al cap d’uns anys, Borrell Carnisseria va obrir el seu primer local, al carrer de Francesc Macià, 19, on el negoci s’ha mantingut fins ara. Aquella primera carnisseria petita, amb un taulell de marbre, es va anar ampliant en diferents etapes. Una de les més importants es va fer a finals dels anys seixanta. Fins en aquell moment, només obria quinze dies al mes, ja que els altres quinze dies ho feia l’altra carnisseria que hi havia a Llorenç.

El local va anar creixent mentre s’adaptava als canvis de la societat. Joan Maria Borrell encara recorda quan els seus pares mataven els xais a casa, una cosa que, més endavant, ja no es va poder fer. A principis dels anys vuitanta, el seu germà va obrir un obrador per elaborar els productes del porc, que el 2011 va passar a mans del mateix Joan Maria. Ara, el negoci continuarà viu quan el fill del Joan Maria, el Pau, es quedi amb la carnisseria un cop ell es jubili. D’aquesta manera, el lligam de la Borrell Carnisseria amb Llorenç continuarà ben viu, així com les seves botifarres, salsitxes o llonganisses d’elaboració tradicional.

Al número 116 del carrer Major de Gelida, Cal Liquero manté des de fa més d’un segle la persiana aixecada. La seva història es remunta al 1923, quan Joan Guilera i Francisca Romeu van llogar una botiga que ja funcionava i s’hi van instal·lar per començar una nova etapa. “El meu avi li va plantejar a l’àvia que a Gelida es llogava una botiga…, que si li feia gràcia es casarien i anirien a viure al poble”, recorda Ramon Fíguls, tercera generació de l’establiment. Ella portaria el negoci i ell treballaria de paleta.

Aquella botiga era “la típica de queviures de poble”, on es venia carn, comestibles i productes bàsics. “Trobaves una miqueta de tot, això sí, sempre relacionat amb el menjar”, explica Fíguls. Amb el temps, però, la casa va fer-se un nom propi gràcies a una especialitat concreta: el llegum cuit, que es va convertir en un reclam entre la clientela habitual. La segona generació, amb la Rosa Guilera al capdavant durant mig segle, va donar continuïtat al negoci fins que, a principis dels anys 2000, es va obrir una nova etapa. “Amb una revolada d’aquestes de cinc minuts li vaig plantejar a la Mercè (la meva dona) d’agafar la botiga”, relata. L’any 2002, coincidint amb la jubilació de la mare, en Ramon i la Mercè van assumir el relleu, van reformar el local i van redefinir el projecte per convertir-lo en un espai gastronòmic, de carns, formatges, embotits i, sobretot, farcit de plats cuinats per la Mercè.

Fíguls reivindica el paper clau de la seva dona. “Si no hagués estat per les seves arts culinàries, la botiga tampoc seria el que és”, assegura, tot destacant la implicació diària al capdavant dels fogons. Des del mateix local de sempre, Cal Liquero arriba al segle de vida fidel a l’essència familiar.

Al carrer Sant Joan 2 de la Granada, l’Estanc i Queviures Vives s’erigeix en un dels establiments centenaris que han marcat la vida quotidiana del municipi. Amb més de cent anys d’història, aquesta botiga ha mantingut, des dels seus inicis, la mateixa ubicació i una vocació de servei inalterable.

Els seus orígens es remunten al 1919, quan la propietària de l’antiga Fassina del Domingo va oferir el relleu comercial a Cristóbal Bas Raventós i Elisa Puig Ventura, dos pagesos del poble. Malgrat els dubtes inicials, l’esperit emprenedor de la família els va empènyer a acceptar el repte. Així començava una aventura empresarial que passaria de pares a fills.

La Guerra Civil i la postguerra van posar a prova el negoci, sobretot amb el sistema de racionament, que va atendre unes 300 persones. Als anys seixanta, la botiga adquireix una furgoneta, que va facilitar a la família diversificar el negoci i fer el repartiment a domicili.

Avui, la quarta generació, amb la Cecília Vives al capdavant, manté viu el negoci familiar al costat de dues treballadores i amb la col·laboració del seu fill. L’Estanc i Queviures Vives ha ampliat l’espai i l’oferta de productes, adaptant-se als nous temps.

El Forn de Pa Marí és un dels establiments més emblemàtics de Gelida. El negoci familiar va començar el 1912, quan Joan Marí Sala va obrir el forn al carrer del Pi, després d’arribar de Sant Joan de Mediona. Pocs anys més tard, el 1915, es va traslladar a la casa del carrer del Pi (actual carrer Major, 57), on encara avui es troba l’obrador. La continuïtat de l’ofici va quedar assegurada amb Joan Marí i Mañosas, destinat a seguir amb la tradició familiar, que va donar un nou impuls al negoci amb la incorporació de maquinària moderna i novetats en pa i pastisseria. El forn també es va adaptar als canvis tecnològics, i va passar de funcionar amb llenya a gasoil, el sistema amb el qual encara avui es cou el pa.

La tercera etapa va arribar amb Joan Marí Claramunt, que va continuar l’ofici i va impulsar la modernització de les instal·lacions. L’any 2002 va reconvertir part de l’antic forn per incorporar-hi pastisseria i un espai de degustació, ampliant així l’oferta del negoci. El 2009 la Generalitat li va concedir el Diploma de Mestre Artesà Alimentari i, el 2012, l’empresa va obtenir la certificació d’empresa artesanal alimentària.

Des del 2018, el negoci està en mans de Vicenç Marí Parellada, sisena generació de la família, que el gestiona amb la seva dona, Elisabeth Pascual. “Continuem amb els pans tradicionals que sempre s’han fet al forn”, explica, tot destacant que també han incorporat una àmplia gamma de pans artesans, a més de brioixeria i pastisseria.

Actualment, el Forn de Pa Marí compta amb dues botigues: la de sempre, al carrer Major, i des del 2009 a la ronda President Francesc Macià. Fidel als seus orígens, el negoci continua apostant per l’elaboració artesanal i des del 2012 forma part de la IGP del Pa de Pagès Català, un dels seus productes característics juntament amb la coca de forner.

La xarcuteria Cal Valls de Vilafranca és una empresa familiar amb més de 140 anys d’història, dedicada a l’elaboració artesanal d’embotits de qualitat. Salvador Valls Cabré, actual responsable del negoci, representa la quarta generació d’una nissaga que va iniciar la seva activitat a finals del segle XIX amb una petita botiga situada al carrer de la Cort, sota les voltes. De fet, les primeres referències escrites de Cal Valls daten de l’any 1885, fet que permet situar l’origen del negoci probablement alguns anys abans. Van ser els besavis de l’actual propietari, Josep Valls i Ramona Valls, qui van posar en marxa aquella primera botiga, on es venia principalment cansalada i bacallà, dos productes bàsics de l’època.

Amb el pas dels anys, el negoci va anar creixent i ampliant la seva oferta. El 1926 el matrimoni va adquirir tot l’edifici de la plaça Constitució, número 1, on es van traslladar. Al soterrani es va instal·lar l’obrador, mentre que la planta baixa es va destinar a la botiga, configurant així l’estructura que durant dècades marcaria l’activitat familiar.

El relleu generacional va arribar als anys trenta, quan el seu fill, Salvador Valls Valls, va assumir la direcció del negoci. La família va mantenir l’activitat de manera ininterrompuda durant dècades, fins i tot en períodes especialment convulsos com la Guerra Civil.

La tercera generació va prendre el timó a la dècada dels seixanta amb Salvador Valls Admetlla al capdavant. El negoci va viure una nova etapa d’expansió. El 1975 es va traslladar l’obrador al carrer Sant Julià on, anys més tard, el 1998, la família va obrir una segona botiga, consolidant així el creixement de l’empresa.

El 2004 Salvador Valls Cabré, hereu d’aquesta tradició xarcutera, va assumir el relleu familiar. Mestre artesà reconegut, ha continuat apostant pels mateixos valors que han definit la casa des dels seus inicis: elaboració pròpia, qualitat i productes de proximitat.

Entre les seves especialitats destaquen les botifarres artesanes, tant les tradicionals com les de temporada. La botifarra d’ou és un dels seus productes més emblemàtics, però també són marca de la casa altres varietats com les de calçots, alls tendres o rovellons. Enguany, la botifarra d’ou amb patata i ceba ha despertat especialment l’interès de la clientela.

Més d’un segle després d’aquella primera cansaladeria, Cal Valls continua sent sinònim de qualitat, tradició i arrelament a Vilafranca, demostrant que l’artesania feta amb rigor i passió no passa mai de moda.

En ple cor comercial de Vilanova i la Geltrú s’aixeca des de 1913 Cal Serra, un establiment centenari que ha vestit generacions senceres. A començaments de segle, la segona generació de la família Campuzano-Canadès va entomar el repte de mantenir viu el negoci familiar. I vaja si ho han fet. La Gisela i la Judit han mantingut, reinventat i consolidat Cal Serra com a referent en moda a la capital del Garraf.

Amb empenta i visió, les germanes Campuzano van impulsar una transformació històrica: Cal Serra, situada al carrer Caputxins i orientada històricament a la moda masculina, incorporava també les últimes tendències en roba per a dona, obrint un nou espai al carrer Col·legi, 29-31. Avui, els dos establiments són botigues multimarca, on es poden trobar firmes molt reconegudes com Hugo Boss, Levi’s, Ecoalf, Les Deux, Liu Jo, Michael Kors o American Vintage.

Segons expliquen, els reptes passen ara per reforçar la presència en línia a calserra.cat i potenciar la venda digital. A curt termini, també preveuen inaugurar una segona planta a la botiga del carrer Col·legi, concebuda com a showroom. “Volem que venir a Cal Serra sigui una experiència”, afirmen.

Enguany l’adrogueria vilafranquina Cal Vicentó celebra 230 anys d’història. La primera referència que se’n té data de 1796, quan Vicenç Mestres Morgades obrí una adrogueria als baixos d’un edifici al carrer de la Parellada 1 i l’anomenà —en clara al·lusió al seu nom— Cal Vicentó. Fins a mitjan segle XX, el negoci va estar regentat per diferents generacions fins arribar al 1939. Aquell any, Ramon Rovira i Rogelio Matas s’associaren per gestionar plegats l’establiment i el traslladaren al carrer dels Ferrers, 10. Finalment, l’any 1979 es creà una nova societat, Cal Vicentó SL, que és qui la regenta actualment.

La història de Cal Vicentó és la d’un petit comerç que en cada etapa ha anat sabent adaptar-se als temps. D’aquella primera botiga que venia a granel els productes d’adrogueria de l’època, s’ha arribat a una empresa amb gairebé 10.000 productes al seu magatzem central.

Cal Vicentó té nou establiments (quatre botigues a Vilafranca del Penedès, més una seu central de venda a minoristes i majoristes, dues al Vendrell, una a Vilanova i la Geltrú i una altra a Sant Sadurní d’Anoia). A més, des del 2024 disposa d’una botiga on line (calvicento.com) que ofereix servei a domicili. Amb un magatzem central i oficines en una nau industrial de 2.600 m² al polígon industrial Mercaderies de Vilafranca, l’empresa compta amb 35 treballadors. Per Marc Gallart, gerent de l’empresa, el tracte i servei personalitzat, l’arrelament al territori i l’amplíssima oferta de producte són les claus que han fet que Cal Vicentó hagi esdevingut referent en l’àmbit de l’adrogueria al territori: “En el nostre sector l’assessorament és clau i nosaltres oferim un tracte directe amb els clients. A més, tenim les principals marques del mercat i reposem totes les botigues cada dia, el servei és essencial”, comenta.

Després de més de 230 anys, Cal Vicentó continua sent un referent en el món de la drogueria de tot Catalunya.

“En aquest establiment, muntat a l’altura dels millors de sa classe, s’hi troba un variat i bon assortit de rellotges de butxaca, de paret, despertadors, reguladors, etc.”. Així comença un escrit sobre la Rellotgeria Joieria Font Belau de l’any de la seva obertura, el 1889, que encara penja de les seves parets. Aquest establiment històric del Vendrell ha estat ubicat durant els seus 137 anys d’història al mateix emplaçament, al carrer Alt, número 4.

El seu fundador va ser Joseph Belau, net de rellotgers que havien arribat de València. Actualment, qui està al capdavant del negoci és Josep Ramon Balsells, de la cinquena generació, que recorda algunes característiques d’aquell primer establiment: “En aquella època, les peces es feien artesanalment, perquè no hi havia tants recanvis, i ells mateixos fabricaven les peces trencades dels rellotges”.

Balsells destaca que els valors de l’establiment s’han mantingut gairebé inalterats. Els principals són “la confiança i la credibilitat que donen tants anys d’experiència, amb una política d’empresa que s’ha mantingut igual”. Un exemple d’això és que fan servir sempre “or de primera llei, i només diamant natural, per mantenir la puresa del producte”.

Tot i que l’edifici es va fer nou a la dècada dels 70, encara es mantenen alguns elements originals, com la primera taula de Joseph Belau, que és on ara Josep Ramon Balsells encara repara els rellotges. El pas del temps ha comportat canvis, però el seu és un sector que s’ha vist menys afectat per l’auge del comerç digital. “El nostre és un producte que el client vol tocar”, certifica Balsells. La vinculació de Font Belau amb la vila del Vendrell sempre ha estat molt intensa. S’han encarregat del manteniment del rellotge del campanar, i han col·laborat contínuament amb diferents entitats o amb l’associació de comerciants CIT.

La Farmàcia Mestres del Vendrell té una llarga història que es remunta al 1921, i que comprèn fins a cinc generacions de farmacèutics, des d’Eloi Miralles, passant per la família Escofet —primer el Rafael i després la seva filla, la Maria Teresa—, i per Mercè Genescà. Va ser el 2005 quan la farmàcia va passar a mans de l’actual propietària, Carme Mestres, que ja hi havia treballat com a farmacèutica adjunta de Teresa Escofet.

Durant aquest segle llarg de vida, la farmàcia ha experimentat un gran canvi, en la línia de com ho ha fet el sector. A més, el 2007 es va convertir en la primera farmàcia de la comarca que va robotitzar el magatzem. “D’aquells inicis en què la tasca principal era l’elaboració de les fórmules magistrals que el metge prescrivia, s’ha passat a una època, l’actual, en què la farmàcia ofereix molts altres serveis de salut comunitària”, explica Carme Mestres.

Actualment, l’establiment ofereix molts serveis, com el de seguiment farmacoterapèutic amb Sistema Personalitzat de Dosificació, cribratge de càncer de còlon, mesures de tensió, glucosa o colesterol o programes d’educació sanitària per al bon ús dels medicaments. El seu compromís amb la comunitat s’evidencia en les xerrades i col·laboracions que fan a diferents col·lectius i pel treball de comunicar els farmacèutics comunitaris amb els centres d’atenció primària en benefici dels pacients.

La història de la Fleca Parés està estretament lligada a la de Vilafranca i al context social de cada època. L’establiment va obrir portes l’any 1907 a l’avinguda Tarragona número 5, on encara avui continua actiu. Va ser de la mà d’Antoni Parés Bartolí, besavi de l’actual generació. Els inicis eren senzills i adaptats als recursos de l’època. “Els forners feien únicament pa blanc i integral”, explica Marc Parés, que avui forma part de la quarta generació familiar al capdavant de la fleca. La cocció es feia amb forn de llenya i la producció amb gra molt a la pedra, seguint els mètodes habituals d’aquell moment. Poc després, cap al 1910, ja hi ha constància que el forn començava a elaborar també coques.

La trajectòria de la fleca no es pot entendre sense els grans esdeveniments històrics del segle XX. La Guerra Civil i la postguerra van marcar l’ofici. Durant els anys de conflicte i la consegüent escassetat, la producció es va veure condicionada per la manca de matèries primeres i per la col·lectivització dels forns. Amb la postguerra i l’augment de població, especialment arran de la immigració procedent del sud, els forns van haver d’augmentar la producció. Per aquest motiu, i per donar resposta a la demanda creixent del pa, la fleca Parés va optar per una mecanització progressiva i la introducció de fermentacions més ràpides. Un model que es va estendre fins a finals del segle passat.

A mitjans dels anys noranta, davant l’expansió del pa precuit i els nous hàbits de consum, la família Parés va prendre una decisió que va marcar el futur del negoci. “Vam optar per tornar als orígens, recuperant els ferments naturals i les fermentacions lentes, però aprofitant també les noves tecnologies que faciliten la feina diària”, explica Parés.

Avui la fleca està en mans de la quarta generació familiar. Els tres germans Parés es reparteixen les responsabilitats: en Gabriel és el forner, la Meritxell s’encarrega de les vendes i en Marc lidera la pastisseria. A l’obrador del carrer Eugeni d’Ors (on es fa el pa) també hi treballa la dona del Marc, la Montse. Mentrestant, la cinquena generació ja comença a créixer entre farina i obradors.

Més d’un segle després, la fleca continua activa mantenint l’esperit familiar i l’ofici com a forma de vida. “Un ofici és una cosa que la dus vint-i-quatre hores”, reflexiona Marc Parés. Una manera d’entendre la feina que explica, en part, la longevitat d’un negoci que ha sabut adaptar-se als temps sense perdre l’essència.

La història de Mobles Palau es remunta a l’any 1849, quan Josep Palau Palau va obrir un petit taller de fusteria al carrer Sant Jaume, 10, de Sant Jaume dels Domenys. Ell va ser el primer d’un ofici que, amb el pas dels anys, es transmetria de generació en generació dins la família, adaptant-se als temps i a les necessitats de cada època fins arribar a l’actualitat, amb Robert Palau al capdavant de l’empresa com a sisena generació. D’aquelles primeres generacions de fusters, avui es conserven encara llibretes plenes d’anotacions i d’esbossos dels treballs encarregats.

Al llarg dels seus 177 anys d’història, la trajectòria d’aquesta empresa ha anat evolucionant gairebé al mateix ritme que la societat. D’aquell petit taller de fusteria de mitjan segle XIX s’ha passat a la comercialització de mobles a través de dos establiments propis a Sant Jaume dels Domenys i al Vendrell i a especialitzar-se, també, en projectes d’interiorisme i rehabilitacions integrals.

Un dels grans punts d’inflexió arribaria quan l’avi de l’actual responsable del negoci va anar a fer el servei militar a Saragossa. Allà, mentre complia amb les obligacions militars, va aprofitar les tardes per aprendre l’ofici de fabricar mobles. Amb el servei militar complert, va tornar a Sant Jaume i va començar a dedicar-se, cada vegada més, a la fabricació de mobiliari propi, tot i que sense abandonar la fusteria tradicional i impulsant, així, una transformació progressiva del negoci familiar.

La següent generació va fer un pas més en aquesta evolució. Josep Palau, fill del mestre ebenista, va començar a treballar amb el seu pare amb només 16 anys. Si l’estada del pare a Saragossa va esdevenir clau per l’avenir de l’empresa, també ho va ser l’aposta del fill, l’any 1976, per ampliar la botiga de Sant Jaume i convertir-la en un espai de 600 m² dedicat a la comercialització de mobles que va atreure l’atenció de clientela vinguda d’arreu del país, ja que obrien durant tot el cap de setmana. Més endavant, el 2005, la família va obrir una segona botiga al Vendrell, a la carretera de Barcelona.

Avui, al capdavant del negoci hi ha Robert Palau, sisena generació de la nissaga familiar. Format com a interiorista, ha continuat fent evolucionar l’empresa per adaptar-la a les noves necessitats dels clients. Si bé la venda de mobiliari continua sent un dels pilars de l’activitat, Mobles Palau ha incorporat amb força els projectes d’interiorisme i les reformes integrals, amb especial protagonisme de les cuines i la rehabilitació d’habitatges. “La clau per arribar fins aquí ha estat saber veure cap on va el mercat i renovar-nos constantment, però també entendre’ns entre generacions”, explica.

L’Hotel Cèsar és un dels primers hotels que hi va haver a Vilanova i la Geltrú. El més rellevant, però, és que és un dels pocs hotels de la ciutat que ha estat capaç de sostenir, i de quina manera, els seus 135 anys d’història. “Hem aconseguit mantenir viu l’ofici de cuidar les persones”, diu la seva responsable, Joanaina Escalas.

Històricament, l’hotel ha estat regentat per dones. Teresa Vidal, coneguda com La Fitorra, el va fundar el 1889. I avui, la cinquena generació, amb la Joanaina al capdavant, treballen per preservar l’essència que sempre ha caracteritzat aquest allotjament a tocar de la platja vilanovina. Volen fer sentir els seus hostes en “un espai diferent”, allunyat de la filosofia de les grans cadenes hoteleres.

A més d’allotjar-s’hi, a l’Hotel Cèsar també es pot fer una parada per menjar. El restaurant, que du el nom de la seva fundadora, es pot reservar en exclusivitat per a grups, igual que l’hotel, que es pot llogar sencer per celebrar grans esdeveniments.

La història d’aquest emblemàtic hotel està estretament lligada a la de la ciutat, i ara ha quedat recollida en un llibre, Males llengües, que es pot trobar a lafitorra.com i a totes les llibreries de Vilanova.

Mobles Font és una empresa petita i familiar de la Granada, testimoni de molts negocis que han format el teixit econòmic de Catalunya durant anys. Al llarg dels seus 236 anys d’història el negoci s’ha anat transformant i adaptant al ritme dels gustos i necessitats de la societat.

Actualment, al capdavant de l’empresa conviuen la vuitena i novena generació. Els germans Josep Maria, Joan i Eulàlia Font Vives estan passant el relleu a Natàlia i Laura Font Garcia, filles d’un d’ells.

Els orígens de Mobles Font es remunten a 1790 en un petit taller de la Granada, on un jove Josep Font treballava la fusta fent feines de tota mena: portes, finestres, taulells o caixes de núvia. D’aquesta manera l’ofici de fuster es va anar passant de generació en generació, sempre en petits tallers del municipi. El caràcter emprenedor de Josep Font i Carme Vives, de la setena generació, va fer que l’empresa fes un salt endavant. L’any 1992 van apostar per modernitzar i industrialitzar la producció i van construir la fàbrica actual, situada a la carretera Santa Fe. Una aposta per la inversió i la maquinària que van continuar els seus fills i, ara també, les seves netes.

Mobles Font compta, des de l’any 1970, amb una botiga de mobles a la Granada (carrer del Poeta Josep Maria Font) i, des del 2006, amb una segona al Vendrell (carrer Portal, 2). En tots dos establiments venen els mobles que ells mateixos dissenyen i fabriquen. Tot i que l’empresa produeix tota mena d’elements de fusta i lacat, s’ha especialitzat en mobiliari per a llars, recepcions i establiments hotelers: “Ens adaptem a les necessitats de cada client, fem mobles totalment personalitzats i pensant sempre en el màxim aprofitament de l’espai. Això, juntament amb la qualitat dels materials que utilitzem, és el que ens distingeix i el que fa que tinguem clients arreu”, explica Natàlia Font.

La Confiança forma part del paisatge quotidià de Gelida des de 1856 i és la primera pastisseria més antiga de Catalunya en tradició familiar. Aquell any, Pere Pascual va obrir la primera botiga al carrer del Sol. Avui, Anna Pascual és la cinquena generació i la primera dona al capdavant de l’establiment. En els seus orígens, la botiga (coneguda com a ca l’Adroguer Vell) oferia “una miqueta de tot”, des de canyes de pescar fins a rodets de fotografia. Amb els anys es va especialitzar en l’elaboració pròpia de dolços i actualment compta amb dues botigues, al carrer del Sol i al carrer Major. El nom actual es va adoptar en temps de l’avi, en referència a quan “es tenia la llibreta de fiar”.

A finals dels anys trenta, Francesc Pascual Mestres va crear els gelidencs arran d’un encàrrec de la Fonda del Funicular. “Són un enrotllat de planxa de bescuit amb una crema especial, cremada dues vegades”, detalla Pascual. Aquesta especialitat s’ha convertit en l’emblema de la casa. Més endavant arribarien els Funilets, una galeta amb gust anisat que homenatja el 75è aniversari del Funicular.

L’Anna va assumir el relleu en plena pandèmia. “Que la gent no s’hagi adonat que mon pare no és a l’obrador vol dir que s’ha fet bé”, conclou.

L’any 1886, Josep Escalfet Boloix obria el forn Escalfet al carrer Pi i Maragall, 3 de Sant Quintí de Mediona. Els motius que el van portar a obrir el negoci són, com explica la seva besneta, Montse Escalfet, ben curiosos, ja que ho va fer per evitar haver de portar “el parte” de guerra dels Carlins a Torrelavit. 140 anys i quatre generacions després, l’establiment continua dempeus, ara especialitzat únicament en la producció i venda de carquinyolis. D’aquest dolç tan nostrat, però, els primers anys no se’n feien. Va ser el fill del fundador, Jaume Escalfet Quintana, qui va començar-los a fer per vendre com a postres.

L’ofici –i la recepta dels carquinyolis– va passar de la segona a la tercera generació, amb Josep Escalfet Alsina i la seva esposa M. Teresa Salat Ros al capdavant. Plegats van fer de forners i pastissers i van mantenir-se al capdavant del negoci fins al 2013, que es van jubilar. Els fills del matrimoni, que havien crescut a l’obrador, van decidir mantenir el negoci, però dedicant-se únicament a l’elaboració dels carquinyolis. De tots ells, l’encarregada de fer-los és Montserrat Escalfet Salat, que s’hi dedica exclusivament. “És un procés molt artesanal, tot s’elabora com ho feia el nostre besavi, cada carquinyoli es fa un per un”, comenta.

A més de la botiga de Sant Quintí, els carquinyolis Escalfet es poden trobar a desenes d’establiments gurmet d’arreu de Catalunya, i fins i tot s’exporten.

Amb una trajectòria de 155 anys, la Joieria Moner ha sabut evolucionar amb el pas del temps sense renunciar al seu segell distintiu: l’exigència per la qualitat i una aposta constant per l’elegància. L’origen de l’establiment es remunta al 1871, quan un rellotger, de nom Rosal, va obrir una botiga de venda i reparació de rellotges al carrer Àngel Guimerà 16 de Vilafranca (ara Parellada). El 1926, el negoci va passar a mans del matrimoni barceloní Jaume Moner Pla i Laura Omegna (ella filla del prestigiós rellotger Filippo Omegna i ell, rellotger en aquest establiment). El matrimoni arribà a Vilafranca i consolidà l’establiment com un comerç de referència a la ciutat.

Amb els anys i les diferents generacions de la família, la joieria ha anat transformant-se i ampliant la seva oferta, sempre amb una mirada refinada i atenta a les tendències. Figures com Asunción Llopart Batlle van aportar-hi un estil modern i sofisticat, mentre que reformes successives de l’establiment van reforçar aquesta vocació d’exclusivitat. Ja a principis dels 2000, amb la incorporació de Gena Moner, quarta generació de la família Moner, el negoci es va orientar decididament cap a l’alta joieria i a la presència de marques internacionals de prestigi, sense deixar de potenciar les creacions pròpies. Avui, més d’un segle després dels seus inicis, Moner continua evolucionant amb la voluntat de projectar el seu estil elegant i singular més enllà de Vilafranca.

El Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat va acollir, l’octubre passat, l’acte de lliurament dels 25ns Premis Nacionals als Establiments Comercials Centenaris. Un reconeixement que atorga anualment el Govern, per mitjà del Consorci de Comerç, Artesania i Moda (CCAM) del Departament d’Empresa i Treball. L’objectiu és distingir els establiments i mercats municipals en actiu que al llarg de cent o més anys han ofert un servei de qualitat i personalitzat als seus clients, tot adaptant-se als canvis en les necessitats de compra que s’han anat produint al llarg de la seva història. A la vint-i-cinquena edició dels premis, es van concedir 24 reconeixements a comerços que han arribat al segle d’història. D’aquests, tres han superat els 150 anys d’història, i dos tenen més de 200 anys.

Al conjunt del país hi ha 615 comerços, segons dades de la Generalitat de Catalunya. Una xifra que pel president, Salvador Illa, “és un bon termòmetre del país”: “Si el comerç de proximitat perviu, significa que Catalunya manté la seva cohesió, la seva convivència i el seu model de vida”.

Dels més de sis-cents comerços centenaris reconeguts per la Generalitat, gairebé cinquanta, un 8%, es troben repartits entre les comarques de l’Alt Penedès (27), el Baix Penedès (17) i el Garraf (5). En el cas de l’Alt Penedès, 10 estan ubicats a Vilafranca del Penedès. Aquests establiments són la Fleca Parés, Joieria Moner, Cal Pallarola, Cal Sedasser, Cal Vicentó, Xarcuteria Cal Valls, Impremta Esteve, Merceria Puig, Casa Indalesi i el Mercat de la Carn.

Fora de Vilafranca, la resta de comerços premiats són Cal Liquero, Estanc Palomera, Forn de Pa Marí, La Confiança (Gelida); Casa Raspall, Pastisseria Rossell i Cal Miqueló (Sant Sadurní); Ca l’Estevet i Cal Pelegrí (Ordal); Mobles Font i l’Estanc i Queviures Vives (la Granada); Mitjans (Moja); Cal Xullat (Torrelles de Foix); Forn i pastisseria Escalfet (Sant Quintí de Mediona); Carns Esteve (Torrelavit); Cal Carnisser (el Pla); i Fleca Fontanals (Sant Cugat Sesgarrigues).

Al Baix Penedès, la majoria dels comerços centenaris es concentren al Vendrell: Joiera Font Belau, Cal Cutchet, Güixens Fotografia, Cal Cadiraire, Farmàcia Mestres, Cellers Jané Ventura, La Cooperativa Agro-botiga, Impremta Ramon, Joieria Mercadé, Cal Badejo, Ceràmiques Poblet i el Mercat Municipal. Més enllà de la capital baixpenedesenca, trobem quatre establiments més: Mobles Güell (Masllorenç), Carniseria Borrell (Llorenç del Penedès), Mobles Palau (Sant Jaume dels Domenys) i Les Amèriques i Farmàcia Suriol (l’Arboç).

Finalment, al Garraf en trobem cinc, quatre dels quals a Vilanova i la Geltrú. Són Cal Serra, l’Hotel Cèsar, Teixits la Rosa i el Restaurant 1918. A Sitges, la Pastisseria Sabaté també va rebre aquest guardó a la novena edició dels premis.