No és objectiu de la meva secció fer publicitat de cap empresa, però avui n’esmento una perquè s’ho mereix. Fa unes quantes setmanes em vaig adreçar a aquesta empresa austríaca (atenció: austríaca!) per tal que em canviessin la persona –el comercial o el partner, com es diu ara– que em proporciona els seus productes.
I ho vaig fer en català: «Bon dia. Em dic Jaume Rafecas i Ruiz, tinc el DNI tal i el número de client de Ringana tal altre. Els prego que em canviïn de venedor i em posin amb la XXX, sòcia número ZZZ. Moltes gràcies.»
El mateix dia (atenció: el mateix!) em contestaven. Habitualment ho fan en alemany, anglès, francès i castellà. Em deien això: «Thank you for your email, which we have already received. We take great care in processing every enquiry and will do our best to respond as quickly as possible. Please understand that this can take some time […].» És a dir, gairebé em demanaven disculpes per si trigaven una mica més del que és habitual!
Aleshores, en el meu limitat anglès, els vaig dir això: «Good morning. I understand perfectly that you take some time to respond me. I would appreciate very much if you would aggregate Catalan among your current languages. If that’s not possible, I would grateful a lot that you make the effort to understand it, as you are doing right now. Thank you very much.» És a dir, els demanava que afegissin el català als seus idiomes habituals; però, encara que això no pogués ser, els agraïa molt que haguessin fet l’esforç d’entendre’m en la meva llengua. Que és la llengua d’un país on ells estan fent negoci (com dic normalment en aquests casos; en el d’avui no, és clar).
Tot plegat, quatre (atenció, 4!) dies més tard, em contestaven això en castellà: «Estimado Señor Rafecas Ruiz. ¡Muchas gracias por su correo! El cambio se ha realizado conforme a su solicitud […].»
Igual que si hagués escrit a Madrid, vaja! Suposant que de Madrid en pogués sortir una actitud de respecte i intel·ligència així… Exactament igual!
En fi, ja veieu que tot és possible. No podem defallir en la nostra lluita sorda i constant, i no pressuposar mai que no ens en sortirem. En l’article 66 d’aquesta sèrie, a La Fura del 24 de febrer del 2023 –fa tres anys justos–, us parlava del cas de Sofascore, ben semblant al que ens ocupa avui. L’única lluita que es perd és la que s’abandona.
