Quan compro una estufa demano que escalfi, si no ho fa, la retorno o presento una reclamació. Però si hi ha algú que la desendolla…
Any 1945, quan la Segona Guerra Mundial estava a punt d’acabar, representants de cinquanta països que volien la pau es van reunir a San Francisco per redactar i, després, signar la Carta de l’ONU. Es va crear una nova organització internacional, les Nacions Unides, que, s’esperava, evitaria una altra guerra mundial.
Ara, més de 75 anys més tard, les Nacions Unides han de continuar treballant per mantenir la pau i la seguretat internacionals, oferir assistència humanitària als qui la necessiten, protegir els drets humans i defensar el dret internacional. És un fòrum global per a la cooperació en drets humans, ajuda humanitària i desenvolupament sostenible.
Avui, 6 de març, les aportacions de l’ONU als conflictes armats (un eufemisme per no dir guerres) són quasi nul·les. O tan nul·les com poden ser les paraules que sonen bé, però no ofereixen res pràctic.
L’any 1919 es va crear la Societat de Nacions, que tenia com a finalitats explicitades defensar els principis de la cooperació internacional, l’arbitratge dels conflictes i la seguretat col·lectiva. No va poder o saber evitar la Segona Guerra Mundial i l’abril de 1946 es va dissoldre per donar pas a l’ONU.
La meva sensació, veient la situació de guerra a Palestina, a l’Iran, a Ucraïna i altres confrontacions menys presents als mitjans, és que ara l’ONU no assumeix el paper que hauria de desenvolupar.
Actualment, les decisions no passen per l’ONU, els interessos econòmics especulatius prevalen per damunt del desastre humà i social que significa una guerra. A Israel tant li fa el que pugui dir l’ONU, el que sí que els impulsa és la possibilitat de dominar l’Orient Mitjà, costi els morts que costi. Els Estats Units, versió Trump, ignoren del tot l’ONU. Assalten Veneçuela (té molt petroli), bombardegen l’Iran (també té molt petroli i gas) però intenten dissimular la seva apetència vers el combustible, el seu real objectiu. I no s’aturen aquí, mostren les seves aspiracions per controlar Groenlàndia, Cuba i, si cal, Canadà.
L’ONU què fa? El que li deixen fer. Cal tenir present que Trump voldria suprimir-la, i substituir-la per una Junta de Pau, una junta de la qual ell mateix s’autoproclama president. Així, l’ONU poca cosa deu poder fer. Viu una crisi existencial per la paràlisi del Consell de Seguretat a causa del dret a veto dels seus membres permanents, que poden bloquejar decisions que considerin que van en contra dels seus interessos: EUA, la Xina, Rússia, França, el Regne Unit. Aquest dret a veto li fa perdre operativitat perquè comporta incapacitat per resoldre conflictes actuals, i li resta credibilitat davant la violació del dret internacional i la incapacitat per aturar crims de guerra que han minat la reputació de l’organització. Els Estats Units no han sortit de l’ONU, però han abandonat moltes de les entitats i organismes que la conformen. Trump es posiciona en contra d’un món internacional multilateral que, malgrat tenir molts defectes i insuficiències, va costar molt de començar a construir després de la Segona Guerra Mundial i que, en canvi, ha donat prou de si en els seus vuitanta anys d’història, com per llençar-la a les escombraries.
