Maria Mitjans Serveto (la Granada, Alt Penedès, 1990) s’estrena en el món literari amb una novel·la premiada: El moment perfecte (Bromera, 2025). Un premi ben merescut, a parer meu, tant per la història narrada com pels valors literaris de l’obra.
La història, molt actual, lligada a la literatura del jo, que està tan de moda, i amb tocs d’intriga que fan que de seguida t’enganxi, gira entorn de l’Helena (també Hel o Lena, segons l’interlocutor), una jove ben formada que aspira a poder fer de traductora a les institucions europees i que es planteja, a 35 anys, si és el moment de ser mare o no.
L’argument pot semblar gairebé tòpic, o si més no recurrent i poc original (què no ha estat tractat en literatura?), però precisament la història pren valor, a parer meu també, pels recursos literaris que l’autora hi desplega. Uns recursos variats i ben imbricats en el text, que en cap moment tens la sensació que siguin gratuïts, pedants o superflus, sinó tot el contrari, que el fan avançar, l’enriqueixen i hi donen el toc d’originalitat que la història en si no tindria.
I quins són aquests recursos que, a parer meu altra vegada, el converteixen en un text literari? En destacaré els tres que més me n’han cridat l’atenció, tot i que n’hi podria afegir altres, com la barreja de llengües (els títols dels dotze capítols de l’obra són en francès, per exemple) o l’ús de recursos tan habituals com les comparacions, les metàfores o les personificacions (aquestes darreres, ho he de confessar, m’han creat alguns dubtes).
En primer lloc, l’ús de leitmotivs, aquests motius recurrents o conductors, aparentment insignificants, però íntimament lligats als estats d’ànim, a les vivències dels personatges. N’hi sobresurten dos: la pipa o xumet que l’Helena compra quan es pensa que està embarassada (p. 8), que guarda al fons del calaix de la tauleta i que no pensa treure fins que no estigui embarassada (p. 107), i que reapareix magistralment, i no us en diré el perquè, molt cap al final (p. 165); i el rellotge de cucut de l’àvia, que a partir de la pàgina 66, que li arriba empaquetat a Brussel·les, on viu amb el Gus, la seva parella, va adquirint un pes tant o més important que el del xumet.
En segon lloc, l’experimentació pel que fa al narrador, que m’ha semblat agosarada i tot, ja que hi juga, i se’n surt, amb narradors diferents: l’omniscient en tercera persona, el personatge en primera, i amb el menys habitual, en segona persona, que fa com de veu de la consciència de la protagonista.
I, en tercer lloc, la presència dosificada del món dels somnis, que podem associar a alguns tocs de realisme màgic que hi apareixen, lligats sobretot al personatge que s’ha destacat a la coberta de la novel·la, la gata Cléo.
Un llistó ben alt, la inicial de Maria Mitjans, que esperem que pugui mantenir i augmentar en properes obres, que estic segur que arribaran, perquè “l’escriptura és un torrent que surt de dins, però també un ofici”, com diu als “Agraïments” (p. 173).
