Petita gran literatura

La portada de l’edició especial de Sant Jordi de La Fura trenca d’entrada amb la imatge que tothom espera. No hi ha un cavaller triomfant ni un drac vençut. El que hi apareix és un drac immens, fet de runa i destrucció, que ho envaeix tot, i un Sant Jordi diminut, gairebé insignificant, que s’hi enfronta des de la fragilitat. És una composició directa, contundent, que planteja un xoc visual immediat i que obliga a preguntar-se què està passant. Darrere d’aquesta proposta hi ha la il·lustradora Núria Tomàs Mayolas, que ha construït la imatge a partir d’una relectura simbòlica de la llegenda inspirada, en bona part, en el llibre de Bienve Moya Una mà de Sants.

A partir d’aquest referent, Tomàs s’allunya de la superfície del relat per aprofundir en els seus significats. “He volgut anar més enllà dels elements coneguts i revisar què representen realment”, apunta. En aquest sentit, el drac deixa de ser una criatura fantàstica per convertir-se en una metàfora oberta. “Pot ser el que ens fa mal, la natura indomable, les nostres pors…”, explica. Però en la seva il·lustració, aquest símbol pren una forma molt concreta i actual, una síntesi de la barbàrie: un cos construït amb runes, amb paisatges destruïts i aigües putrefactes, que remet directament a les imatges que arriben dels conflictes bèl·lics actuals. “Ens avassalla des del punt de vista individual i connecta amb una sensació compartida d’impotència”, reflexiona Tomàs.

La composició funciona, doncs, com una pregunta oberta. No hi ha princesa, no hi ha rosa, no hi ha final feliç. De fet, lluny de la imatge heroica tradicional, el cavaller es presenta com un element petit dins d’un escenari immens. “Sant Jordi sempre guanya el drac molt fàcilment i, clar, els dracs són molt difícils de vèncer”, reflexiona Tomàs. Amb aquest gest, la il·lustració qüestiona la simplificació de la llegenda i reivindica la complexitat dels conflictes reals. “Qui ens traurà d’aquesta barbàrie? Quin Sant Jordi vindrà?”, es pregunta.

Per Tomàs, il·lustrar no és representar literalment, sinó generar un diàleg. En aquest cas, la imatge dialoga tant amb la llegenda com amb el present i amb la mirada de qui l’observa. “L’art ens ha de fer reflexionar”, defensa, tot reivindicant el paper de la il·lustració com a espai de pensament més que no pas de resposta. Malgrat això, l’autora no entén la disciplina com una eina necessàriament reivindicativa i reconeix que pot adquirir aquesta dimensió quan el context ho demana.

En definitiva, amb aquesta portada Tomàs proposa una mirada incòmoda però necessària sobre una de les llegendes més arrelades a la cultura catalana. Ho fa des d’una lectura contemporània, carregada de simbolisme, que connecta el mite amb el present i que convida a repensar-lo. Perquè, tal com recorda, les llegendes parlen de la vida i, avui, més que mai, el drac continua ben viu.

“L’art ens ha de fer reflexionar”

Des de ben petita Núria Tomàs Mayolas sent una forta atracció pel món de la il·lustració. Marcada per referents de l’escola catalana i pels llibres il·lustrats que observava amb fascinació, es va formar en Belles Arts. Aquesta base l’ha portat a desenvolupar una trajectòria diversa, en què ha treballat tant en l’àmbit infantil com en projectes per a públic adult.

Entre les seves obres destaca Tinc un tanc de joguina, amb text de Pere Martí i Bertran, un àlbum antibel·licista que connecta clarament amb les inquietuds que també apareixen en la portada de Sant Jordi. El seu treball es caracteritza per una recerca constant en el llenguatge visual, combinant dibuix analògic i digital i explorant diferents maneres de representar la realitat.

Susana Peix, escriptora i bibliotecària especialitzada en accessibilitat a la lectura

Fa molt poc que el concepte “accessibilitat” ha començat a sonar al món editorial. Bona part de la culpa la té la Susana Peix, una de les escriptores de literatura infantil i juvenil en català més reconegudes de la comarca del Garraf. Peix va començar a escriure fa dues dècades, coincidint amb l’inici d’una nova etapa professional com a bibliotecària a Vilanova i la Geltrú. Des de llavors ja ha publicat una vuitantena de llibres, i fa una dècada que vetlla perquè aquests siguin totalment adaptats.

Entre les publicacions més conegudes de Susana Peix hi ha El carter que no sabia llegir (Triqueta Verde, 2024), Tot sol (Cumio, 2022) o En Dolcet: el caramel que volia anar a la comparsa (El Cep i la Nansa, 2005). La història d’en Dolcet va ser, de fet, la primera publicació de la bibliotecària. Tot i que va veure la llum el 2005, quatre anys abans ja formava part de la rutina nocturna del seu fill. “Em vaig inventar el personatge d’en Dolcet i com que al meu fill li agradava molt aquesta història, vaig acabar plasmant-la en un llibre”, confessa. El que va començar com un joc per anar a dormir, ha acabat formant part d’un prestatge amb més de vuitanta llibres.

Les publicacions més recents de Susana Peix, però, tenen un tarannà diferent. Estan adreçades a infants amb dificultats d’aprenentatge, perquè el seu objectiu no és un altre que universalitzar la lectura. Aquesta dèria respon, en gran part, a les dificultats que l’escriptora ha patit des de petita –i les quals ara un metge ha posat nom: lateralitat creuada–. “No entenia el que llegia”, recorda. Un problema de comprensió lectora que ha anat treballant fins a superar-lo del tot i que, segons Peix, avui dia és molt present a la majoria de les aules.

L’empenta definitiva que va motivar l’autora a especialitzar-se en accessibilitat universal i accessibilitat a la lectura va ser “la manca de material adaptat” a la biblioteca on ha treballat: “Les famílies em traslladaven el neguit que no hi havia llibres per a nens amb baixa visió, amb problemes d’audició o amb discapacitat intel·lectual”. Això la va portar a iniciar una lluita que encara dura, i que s’ha materialitzat, entre altres, amb l’impuls del projecte Biblioteques Inclusives de la Generalitat de Catalunya o la col·lecció Llegim, de llibres adaptats.

“El meu objectiu és aconseguir que tots els infants tinguin les mateixes oportunitats per accedir a la lectura”, diu l’escriptora. A totes les seves publicacions, Peix té una cura especial de l’interlineat, l’interlletrat, el contrast de colors o la disposició del text. S’ha declarat enemiga número 1 dels llibres de butxaca i de la Times New Roman, una de les tipografies que, segons Peix, més dificulta la lectura: “Haurien d’estar prohibits”.

Per l’escriptora, l’adaptació d’un llibre hauria d’estar implícit en el procés d’escriure’l. “Moltes coses són de sentit comú”, afegeix. Això no obstant, augura que al catàleg de best sellers d’aquest Sant Jordi serà molt difícil trobar-ne algun exemple. Susana Peix ho atribueix, en bona part, al desconeixement del sector: “Els editors, els dissenyadors, els llibreters, els mestres… no saben que existeixen els llibres adaptats, i estan oferint a infants que tot just inicien la descodificació del codi lector, llibres amb característiques que dificulten la lectura”, etziba. Entre totes aquestes dificultats, Peix en desgrana algunes: il·lustracions darrere del text, lletra massa petita, justificar el text, i un llarg etcètera.

Són característiques que fan difícil la lectura i que acaben fent que els infants, en molts casos, llencin la tovallola. “Estic convençuda que si les persones que fan els llibres infantils tinguessin més presents aquestes característiques, millorarien els índexs de lectura entre la canalla”, diu la bibliotecària. Un altre dels problemes que ha detectat Susana Peix és que els infants se salten etapes lectores i se’ls ensenya a llegir quan encara no estan prou madurs: “Hi ha nens que, amb set anys, ja volen llegir Harry Potter, i no els toca”.

Per acabar, Susana Peix reivindica que “tots els llibres haurien d’estat adaptats”, no només els infantils, i fa una crida a les editorials perquè facin una aposta decidida per l’accessibilitat.

Gemma Fontanals Guxens, il·lustradora

Gemma Fontanals (Llorenç del Penedès, 1991). Dibuixa, dissenya, pinta murals i autoedita fanzine, entre altres. Recentment ha il·lustrat el conte Una aventura gegant, escrit per Marc Morales i amb els gegants de Llorenç com a protagonistes, el llibret Carme Karr sobre l’escriptora, periodista, musicòloga i publicista de principis del segle XX i Vides: Relats biogràfics de dones. Premi Teresina Martorell, escrit per la vendrellenca Sílvia Martínez.

Què et va impulsar a ser il·lustradora?

De petita m’obsessionava mirar la televisió, sobretot l’animació japonesa. Perquè no em quedés amorrada a la pantalla, a casa em posaven una taula i un full i em deien que pintés mentrestant, i jo dibuixava el que veia. I ho he seguit fent sense parar, i no m’ha deixat d’agradar. I ara m’hi dedico, quina sort!

Com definiries el teu estil?

Colorit, arrodonit i centrat en les persones. I simpàtic, que faci una mica de gràcia. No m’interessa massa el realisme, ni “dibuixar bé”: per mi es tracta més d’encaixar formes i colors perquè ocupin espais i expliquin coses. Ara estic provant de fer-ho cada vegada més senzill i més fàcil, intentant comunicar el mateix però més directament. A veure què passa.

Beus d’alguna referència o corrent artístic concret? Quins serien els teus referents?

Del clàssics m’inspiro en les composicions de Joan Miró, els colors d’Henri Matisse i l’expansió de Yayoi Kusama. Alguns noms de gent que m’agrada molt com treballa i en la que sempre m’acabo fixant són Sakura Tamagawa, Shoten Hiramegu, Machiko Miroko (Japó), Molly Fairhurst (Regne Unit), Noemi Vola, Andrea Antinori, Laura Simonati (Itàlia), Maite Rosende, Mar Hernández, Miguel Pang, Víctor Visa, María Ramos o Jesús Cisneros (Espanya). M’atreuen la textura de la feina analògica, les formes simples, les proporcions exagerades, les cares expressives. I això és només d’il·lustració! En realitat m’encanta mirar imatges, és un passatemps fantàstic, sempre veig coses interessantíssimes.

Quan il·lustres o dibuixes pel teu compte, tens alguna temàtica preferida?

Sí! Les relacions són el tema principal: persones interactuant, fent coses juntes. També m’agrada dibuixar personatges, especialment noies, i pensar històries per a elles. Això marca com són, com es vesteixen, quines accions duen a terme… Acaben conformant un imaginari al qual torno quan necessito alguna idea. Les pinto sobre paper, a les parets, en faig figures de ceràmica o nines de roba. Sempre és el mateix, però diferent.

Ets molt perfeccionista?

No gens. Treballo de pressa, decideixo de pressa. També em diverteix experimentar, i tinc molt bona tolerància a l’error: la meva idea del que “està bé” és àmplia, i això em permet provar moltes més coses. Prefereixo fer molts dibuixos que un de molt bo durant molta estona. Buscar la perfecció està molt lluny de la meva idea de passar-s’ho bé; a mi el que m’agrada és jugar.

Has il·lustrat alguns contes com el dels gegants de Llorenç. Què mires de tenir en compte en aquests treballs orientats a un públic més petit o jove?

Crec que connecto bé amb el públic infantil perquè tenim un imaginari semblant: ens agraden coses similars, i l’actitud és una mica la mateixa, entre la meravella i el “demà serà un altre dia”. Quan treballo per a canalla busco que les imatges siguin alegres, que tinguin energia, que hi passin coses, que et puguis entretenir mirant. I també hi ha un punt de responsabilitat: és important representar diversitat, no caure en rols de gènere i plasmar maneres de ser i de fer que es puguin (vulguin!) imitar. Els llibres són una eina per aprendre, donen forma al món.

El teu estil pot recordar una mica al còmic. Ets o has estat lectora de còmics? Quins són els teus preferits?

M’encanten els còmics, en soc gran lectora. Barregen dibuixos i històries, les meves coses preferides! Llegeixo molt de manga, alguna tira còmica i força novel·la gràfica. Dels que tinc, m’agraden molt Sans Panique (Coline Hégron) o Noticias de pintores (María Luque), i m’acabo de comprar Mis agendas semanales (Pepa Prieto Puy), que té una pinta increïble.

Creus que està ben valorada actualment la feina d’il·lustradora?

No sé què dir, suposo que la resposta ràpida és que no. Evidentment, té el seu públic, i si bé aquests últims anys se li ha estat donant més pes, amb apostes editorials i campanyes, també troba moltes traves: des de propostes de treball no remunerat a canvi de “visibilitat”, fins a concursos on les bases demanen fer feina gratis, en lloc de funcionar a partir del portafolis. S’hi suma ara la irrupció de la intel·ligència artificial, que ha començat a aparèixer a cobertes de llibres, cartells de festes i similars, substituint encàrrecs i devaluant l’ofici, omplint-ho tot d’imatges buides d’històries. Per sort, hi ha clients que entenen que una il·lustració és més que un resultat: és procés, recorregut, punt de vista personal. La tendència, però, amenaça cap a una altra banda. Tan poc creiem en el valor d’aquesta feina, que decidim delegar-la?

Pere Martí Bertran, escriptor, autor de més d’una trentena d’obres infantils i juvenils

Pere Martí Bertran (Sant Quirze de Besora, Osona, 1952) és filòleg, catedràtic de llengua i literatura catalana. Des de 1986 i fins a la seva jubilació, l’any 2013, va ser professor a l’institut Eugeni d’Ors de Vilafranca del Penedès, la ciutat on viu.

És autor de més d’una trentena d’obres infantils i juvenils. Aquest dimecres serà l’encarregat d’oferir el pregó institucional de Sant Jordi a Vilafranca del Pendès.

El primer llibre infantil que publiques és En Griset, l’any 1997. Què et porta a escriure aquest llibre i, sobretot, a introduir-te en el món de la literatura infantil i juvenil?

Amb la literatura infantil i juvenil ja hi tenia molt contacte perquè feia crítica i alguns treballs relacionats ja que, com a professor de literatura i llengua catalana a l’ESO, havia d’estar al dia del que es publicava per anar seleccionant lectures per a l’alumnat. Tot i així, mai m’havia plantejat dedicar-m’hi com a autor, però a casa teníem un gat, en Griset, que ens l’emportàvem a tot arreu i sempre ens passaven coses amb ell. Els meus fills em van demanar que escrigués les aventures del gat i a l’estiu, quan vaig tenir temps, vaig escriure les quatre anècdotes per anar-los-les llegint a les nits. M’ho vaig passar tan bé escrivint i ells tan bé escoltant-les que la meva dona em va animar a publicar-lo. Abans de Nadal vaig revisar i retocar els textos, els vaig picar a l’ordinador perquè els tenia escrits a mà, i el vaig presentar a l’editorial Alfaguara que me’l va publicar. Sempre dic que si m’he convertit en escriptor va ser gràcies a la insistència dels meus fills.

En els teus llibres apareixen molt sovint la natura, el medi… Per què?

Per una banda, perquè als nens i nenes els agraden molt els animals, ja siguin realistes o fantàstics, i, per l’altra, jo vaig néixer en una casa de pagès i teníem molts animals. La meva àvia tenia gallines, conills, oques, ànecs, gossos, gats… i el meu avi i el meu oncle eren ocellaires nats i teníem una trentena d’ocells que jo ajudava a cuidar. Per tant, sempre he estat molt en contacte amb els animals i això suposo que fa que en els meus llibres hi apareguin sovint animals.

I tot plegat sense renunciar a un llenguatge ric, curós… Això deu venir de formació, oi?

Penso que és molt important que els infants i joves es formin lingüísticament a través de la lectura i que hagin de buscar o preguntar el significat d’una paraula. El que no podem fer és fer-los-hi tan fàcil que no els aportem res. Jo no escriuré mai “l’esquirol es va enfilar a un arbre” perquè l’esquirol s’enfila a un roure, a una alzina, a un pi… La precisió en el llenguatge mai els fa mal. Enriquir el llenguatge és també una de les funcions dels escriptors.

Ens hem tornat molt moralistes a l’hora de fer llibres infantils?

Diria que no. De vegades hi ha una autocensura, fins i tot algunes editorials molt primmirades diuen que un text és políticament incorrecte i proposen canviar-lo, però per altra banda, si mirem la literatura infantil catalana –i en general universal– des dels orígens del segle XIX i inicis del XX, ho és molt de moralista. Les revistes infantils, jo que aquests anys m’he dedicat bastant a estudiar-les, ho veus, pretenen molt moralitzar, sigui des d’un punt de vista religiós, patriòtic… Per sort, ara el ventall s’ha obert molt i es tracten pràcticament tots els temes pensant per l’edat. Hem d’estar atents, però no crec que actualment sigui moralista, perquè és més oberta.

Vas publicar En Griset fa gairebé trenta anys, com has vist evolucionar la literatura infantil i juvenil en aquests gairebé trenta anys?

La literatura s’ha obert a molts altres temes i en aquests moments crec que no hi ha temàtiques que no es puguin tocar. Però hem d’estar alerta perquè hi ha una tendència perillosa que es comença a donar en països que consideràvem molt democràtics, com els EUA, que cada vegada hi ha més censura i hi ha biblioteques que purguen llibres per qüestions ideològiques. Podem pensar que aquí no ens passarà, perquè les biblioteques són molt obertes, però fixem-nos què va passar fa quatre dies al País Valencià, amb la retirada a les biblioteques de revistes en català i llibres que tractaven la sexualitat d’alguna manera determinada. És gravíssim.

I hi ha un altre fenomen que em preocupa i que, per mi, està fent mal a la literatura infantil i juvenil i és aquesta idea de facilitar-ho tot, de dir que l’educació ha de ser molt divertida, d’acostar-los tot…

Massa lectura fàcil.

Hi ha hagut un cert empobriment amb la idea de fer-los-ho tot molt fàcil i divertit, tot han de ser sagues fantàstiques i si la novel·la és una mica complexa, ja pensem “oi pobrets, s’entrebancaran!”. Això no passa només en literatura infantil i juvenil, també en la d’adults. Sembla que la literatura que més s’està escampant i que té més èxit és gairebé la literatura de sèrie, la literatura fàcil, que és la que es recomana més des de les xarxes. Em sap molt greu, però la literatura ha de tenir aquesta força, aquests coneixements històrics i aquest vessant filosòfic perquè el lector literari ha de ser capaç de llegir més enllà de la pura diversió.

En aquesta tendència poden tenir alguna cosa a veure els efectes de les pantalles, sobretot entre infants i joves?

Segur que sí. Les pantalles t’obliguen a canviar constantment, tot ha de ser molt immediat i la literatura vol pòsit, vol llegir i, moltes vegades, rellegir. Aquestes influències de les pantalles fan que la lectura amb llibre, o fins i tot amb tauleta, costi més. Hi ha mestres que em diuen que llibres com La tortuga d’en Hans, que sempre havien llegit a segon de primària, cada vegada costa més que els llegeixin a aquesta edat perquè els costa mantenir l’atenció gaire estona, i mira que és un llibre que no té gaires pàgines i és assequible. Per això és important el que fan moltes escoles dedicant mitja hora diària a la lectura.

La literatura infantil i juvenil sempre s’ha vist com la germana petita de la liteartura. Què en penses?

Ha estat la Ventafocs de la literatura, sí. Per desgràcia, es valora poc, com si escriure per a nens i nenes i nois i noies fos una cosa absolutament fàcil i senzilla, sense pretensions literàries. I no és veritat. Per sort, en aquest país hem tingut i tenim uns escriptors de literatura infantil i juvenil boníssims, capaços de tractar qualsevol tema, d’escriure’ls amb una riquesa lingüística i un coneixement d’altres literatures impressionant.

L’estat de salut de la lectura infantil i juvenil és bo?

Diria que sí. En català tenim la sort de tenir moltes editorials i no només grans grups editorials que fan aposta important per la literatura infantil i juvenil, sinó que hi ha moltes altres de petites que fan una feina important, que publiquen llibres descatalogats, que aposten per una bona tria d’àlbum o de llibre de poesia, per exemple.

I les institucions la fan, aquesta bona feina?

S’estan posant les piles. Hi ha vigent el Pla Nacional pel Llibre i la Lectura que ha estat una aposta molt forta tant de mitjans com de diners i el departament d’Ensenyament juntament amb la Institució de les Lletres Catalanes impulsen el Pla d’Autors a les Aules, superant les 900 visites que s’ofereixen a les escoles cada any. També des dels anys 90 s’està apostant fort per les biblioteques públiques i les seccions de literatura infantil i juvenil ofereixen molt més que un llibre, fan hores de conte, tallers, etc. Una altra entitat com l’Institut Ramon Llull està afavorint la traducció de la literatura catalana a altres llengües i té en compte sempre la literatura infantil i juvenil; i la Institució de les Lletres Catalanes també la té present. Per tant, déu n’hi do el que fan les institucions, sempre els hem de demanar més, però quan fan coses mínimament bé, ho hem de dir.