A Espanya, els caixers automàtics han disminuït en un 10% aquests darrers deu anys, i han desaparegut més del 50% de les sucursals. Els caixers, tot i haver disminuït, continuen sent prou nombrosos a les ciutats (com funcionen és una altra cosa), però és més complicat poder treure diners gratuïtament d’una entitat que no sigui la teva perquè ha augmentat la comissió per treure diners. Fa deu anys, quan es va començar a cobrar comissions als no clients, es van formar aliances bancàries que englobaven les principals entitats: Sevired, 4B, Euro 6.000. Dins de cada una d’aquestes aliances, treure diners era gratuït. Aquestes aliances es van trencar i ara cada entitat funciona deslligada de les altres. Fins als 2018, Servired tenia el 70% dels caixers, i per tant hi havia gratuïtat entre ells. Ara únicament Pibank i Mediolanum, com a mesura propagandística, permeten treure diners gratuïtament des de qualsevol caixer. CaixaBank és qui té el major nombre de caixers automàtics a tot Espanya i pot oferir una possibilitat real de poder treure diners des de moltes grans poblacions.
DENARIA, una associació de defensors de l’efectiu, considera que les comissions són una limitació més a la utilització de diners físics. Demana que es faci un estudi de les distàncies que, en molts llocs, cal recórrer per poder trobar un caixer.
En moments com l’actual, on hi ha risc d’apagades, de ciberatacs o problemes bèl·lics, els diners en efectiu s’haurien de considerar un bé essencial que estigués inclòs dins d’un pla estatal de resiliència. Però això dubto molt que es dugui a terme perquè a la banca no li interessa. L’any 2020 va guanyar 546 milions de comissions per pagaments amb TPV (terminal punt de venda). Aquest pagament és el que permet acceptar targetes de crèdit o dèbit, pagaments amb mòbil i contactless de forma ràpida i segura.
Sembla que la idea de servei que té la banca està una mica desviada: qui l’ha de prestar són ells, qui l’ha de rebre som els usuaris, i aquest no és l’enfocament que en fan les entitats bancàries. A les ciutats grans disminueixen les oficines obertes al públic en general, es restringeix l’horari, es demana cita, però hi ha presència bancària. I a les poblacions petites? Ens podem fixar en la comarca del Lluçanès. Allà, tret de la capital, Prats de Lluçanès, és molt difícil fer gestions i treure diners. El març del 2001, Catalunya comptava amb 7.172 oficines bancàries, i el nombre va anar pujant progressivament durant els anys de la bombolla fins arribar a les més de 8.000, aprofitant la possibilitat de negoci. A partir de 2008, amb la crisi econòmica, els tancaments no s’han aturat i la concentració del sector bancari s’ha incrementat. Aleshores no era negoci, era servei i perdia interès.
Un professor de la UPF Barcelona School of Management explica que les entitats i la societat han avançat molt en digitalització i en automatització de processos. Segons ell, la tendència a la baixa continuarà i les sucursals tendiran a ser cada vegada més marginals. De la mateixa manera que s’obliga tothom, visqui on visqui, a tenir un compte en un banc per poder cobrar la nòmina, els bancs també haurien d’estar obligats a donar un bon servei als clients i garantir-ne l’accés, visquin on visquin.
Les entitats bancàries han de calibrar la seva acció en termes de negoci o, tenint presents els milions que l’Estat (tots nosaltres) vam posar per salvar-les, haurien de moure’s en termes de servei públic? Tornem enrere: qui ha de ser el prestador del servei i qui el receptor?
