Roc Casagran (Sabadell, 1980) va ser el guanyador del Premi Sant Jordi 2024, convocat per Òmnium Cultural, amb una novel·la d’allò més original, si més no estilísticament i formalment parlant, Somiàvem una illa (Univers, 2025).
En aquest article, n’he volgut destacar els aspectes formals i estilístics, perquè m’han semblat variats, aconseguits i treballats, la qual cosa converteix l’obra en un artefacte literari molt potent. Això no vol pas dir que l’argument no enganxi o que no estigui ben resolt, que quedi clar. Un argument que gosaria sintetitzar en una llarga carta que la protagonista, la Carla, adreça a l’Òscar, la seva parella i pare dels seus fills, en un moment de crisi personal per raons molt diverses, però sobretot per uns quants dols que se li ajunten en un moment de dubtes i de canvis.
La novel·la, com he apuntat, és un exercici d’estil en molts aspectes i en voldria destacar quatre.
En primer lloc, la tria del narrador: l’autor es posa en la pell d’una dona i ens en mostra, amb un realisme i una versemblança sorprenents, els sentiments, les emocions, les pors, les vivències…, que ens resulten totalment creïbles, com m’han confirmat algunes lectores a qui he plantejat el tema.
En segon lloc, l’estructura de l’obra, basada en vuit capítols titulats amb el nom d’una illa real, que n’esdevé coprotagonista, ja que la història explicada (gairebé com narracions o contes independents) està estretament lligada al moment que viu la protagonista.
En tercer lloc, per l’ús de recursos literaris molt reeixits i ben imbricats en el text. Les metàfores i les comparacions en són bons exemples, però potser encara més l’ús de leitmotiv. Alguns són circumstancials o parcials, però alhora ben significatius, com pot ser el cas de les maduixes amb nata, metàfora clara d’uns moments d’absoluta llibertat i experimentació, en molts sentits però sobretot en les relacions sexuals i de parella, de la Carla. D’altres són generals i fonamentals, com el que he apuntat de les illes, ja que tots dos, la Carla i l’Òscar, comparteixen la passió, que en algun moment és qualificada d’obsessió i tot (p. 223), per les illes. Unes illes que sovint adquireixen un sentit metafòric que ens ajuden a entendre millor els personatges: “No entenc per què entre tu i jo hi ha anat creixent el silenci, per què ens hem convertit en illes impenetrables que es donen l’esquena” (p. 112); “Em vaig prendre la trobada amb el Joan-Ignasi com una visita fugaç a una illa que jo mateixa m’havia inventat, una d’aquelles illes que no surten als mapes i que, per tant, ningú no sap que existeix” (p. 167)…
I, en quart lloc, la filosofia de fons, les reflexions, aparentment senzilles però profundes, que a més a més sovint es lliguen al leitmotiv i la metàfora generals de l’obra. N’hi ha nombrosos exemples, però em limitaré a un parell: “El nostre horitzó era ser feliços, com el de tothom. Hi ha algú que no vulgui la felicitat? L’atzucac, però, arriba a l’hora de definir-la i, encara pitjor, a l’hora de trobar-la. Ser feliç és un horitzó, aquesta també és la gràcia dels horitzons, suposo, que són inabastables i que van canviant de tonalitat a mesura que avança el dia, els núvols o les tempestes” (p. 115); “Quin valor tenen les imatges que gravem de la nostra quotidianitat? Estem allargant les vides perquè podrem reviure aquells moments tants cops com voldrem, o les estem escurçant perquè estem deixant d’aprofitar l’instant i hi posem un filtre que ens en distancia? (p. 105).
I encara hi podria afegir la riquesa de la llengua, els jocs de paraules entre fragments dintre de cada capítol, la riquesa dels personatges aparentment secundaris (la Nora i el Ramon en són bons exemples), les crítiques socials ben actuals i nostrades, de vegades amagades en illes remotes (el turisme descontrolat, la pèrdua de les llengües minoritàries i minoritzades…), etc.
Res, una novel·la més que recomanable i amb un premi ben merescut.
