A diferència de Joaquim Mir, que va morir quan jo era un nen, la vida va ser generosa amb Cabanyes, que tot i haver nascut pocs anys després el va sobreviure en més de trenta anys. Això em va permetre tractar-lo de manera sovintejada. I he de confessar que després de Mir, Cabanyes és el pintor per qui sento més admiració.
Autodidacte, instintivament rebel a qualsevol disciplina i compromís, va saber en tot moment conduir la pintura cap a una espontaneïtat i contundència que corresponia a la seva idiosincràsia humana. Va saber elaborar un art d’arrel enèrgicament popular, tal com evidencien les seves teles de paisatges i marines.
Si exceptuem una breu estada a París a l’inici de segle, durant la qual es va deixar influir pels interiors de Lautrec i pels exteriors d’Utrillo, sense oblidar un seguit de pastels amb l’empremta de Degàs, Cabanyes, un cop tornat a la seva terra, elabora uns paisatges de Rupit on la unitat harmònica del quadre és més important que les realitzacions emparentades amb el fauvisme de l’època parisenca. Des de llavors el secret de la seva pintura es recolza en la ciència apresa precisament del contacte amb la veritat del camp i del mar, que juntament amb les criatures que el poblen, seran sempre les muses constants. S’acull a l’impressionisme que no abandonarà fins a la mort.
Cabanyes, durant les últimes èpoques de la seva vida, busca sovint la inspiració en els tipus ètnics de la seva terra, especialment en mariners i pescadors, al costat de les velles barques. Senzillament, el mar el va atreure amb una força irresistible. En tota la ingent obra que va llegar a la posteritat, Cabanyes fa un devessall cromàtic unit a una sensualitat en els seus acords en rosa, verds, ocres i blancs bruts que potser caldria definir com una floració en primavera.
Cabanyes és un superdotat, l’obra que ens ha deixat n’és testimoni, malgrat que és just reconèixer que mai no ha estat del tot compresa. No hi ha dubte, però, que s’haurà de comptar amb aquest vilanoví a l’hora de fer un balanç de la millor pintura catalana del segle XX.
Crec que vaig arribar a estimar Cabanyes ja que, com altres desapareguts, va omplir i continua fent-ho tota la meva vida. Alexandre de Cabanyes ens va deixar fa més de vint anys. No obstant això, les seves pintures resten aquí i per sempre, i això només s’aconsegueix amb l’art. La resta (poder, títols, riqueses) és simplement res.
Abdó Soler
Vilanova i la Geltrú
