En l’actualitat (vegeu el web d’AI) dos terços dels països del món (141 de 187 o més) són abolicionistes en la legislació o a la pràctica. 104 països han abolit la pena capital per a tots els crims; 7 per als crims ordinaris (però la reserven per a altres casos); 30 ho són en la pràctica (però la mantenen a les lleis); 57 són retencionistes (n’ajornen l’execució).
Són 23 els països que van dur a terme execucions. El 2016 se’n disminuí un 37% respecte a l’any anterior i van ser 1.032, almenys, les persones executades, 602 menys que el 2015. La xifra general de 2016 va continuar sent, però, més alta que la mitjana enregistrada el decenni anterior.
Les xifres més o menys disminuïdes no poden amagar el fet de la indefensió dels pobres per manca de mitjans, ni l’angoixa del corredor de la mort ni el sentiment de sentir-se despullat del tot; ni tantes altres morts per la fam, per les penalitats als camps de refugiats, per les destruccions de la guerra, per la manca de medicaments, per la devastació ecològica, etc. La pena de mort emergeix, com un espectre més d’una crueltat que perdura.
Manen la raó d’estat, el monopoli de la violència i la interpretació del dret a la vida o sobre les persones i els pobles; mana l’economia dels rics i les seves oligarquies… S’apliquen com una venjança o com una mesura d’higiene política; i amb unes regles de joc imposades per qui té la força…
Un cop més la pena de mort i totes les altres ens emplacen a estar a favor de la vida. Ho podem entendre perquè és el que tenim més a prop.
