La bellesa de les mirades dels jugadors, la bellesa dels seus braços, dels seus cossos atlètics, tensats, empedrats a la força del moviment de l’aire que passa a través de les muntanyes. La bellesa absoluta dels éssers humans, reproduccions emocionals de tota la matèria de l’espai. És igual que la bola no entri. És igual que es perdi. És igual que l’àrbitre interpreti el reglament com si estigués al bar amb els amics, fent bromes homofòbiques. És igual perdre els nervis uns segons. El que importa d’un partit d’hoquei és que corri l’aire i les rodes dels patins vagin girant.
És la bellesa de veure com un defensor li agafa la bola a un atacant, de veure com li toca l’estic. La bellesa de tantes coses que passen en un instant. La bellesa que es pot percebre en cada jugador que patina, que fa rodar el món en les vuit rodes que porta sota els seus peus. La bellesa en cada porter que segueix la pilota darrere la careta, la bellesa del seu estil, aturant les boles que li vénen.
La velocitat dels peus, de les cames, de les mans, de l’estic. L’agilitat de la cintura, dels turmells, del dit petit que toca de forma suau la fusta de l’estic. La bellesa d’un jugador quan arranca amb els patins un contraatac. La bellesa del so de les rodes. Aquest instant quan caminen, donant uns passos damunt la pista. La bellesa de veure com un defensa es passa l’estic pel darrere. La bellesa de totes les jugades possibles. La bellesa de veure un jugador darrere la porteria, com si estigués jugant amb el seu fill. La bellesa de veure com aixeca la bola amb l’estic i clac, la clava. La bellesa d’aquest verb. La bellesa d’engaltar la bola.
Si el Noia Freixenet és capaç de marcar tres gols en un minut o el Reus és capaç de marcar-ne cinc en sis minuts, és que estem parlant d’un esport emocionant, àgil. Paradoxalment, els diaris generalistes i esportius no parlen d’hoquei. Futbol i futbol. La presència en els mitjans de comunicació de l’hoquei és limitadíssima. A més, els partits no es transmeten per la televisió. L’hoquei català té un gran problema amb la federació espanyola de patinatge. Fins que l’hoquei català no tingui una federació pròpia, a través d’un estat independent, no podrem normalitzar l’hoquei català.
