Jo vaig estrenar aquest hospital. Tenia un bar al carrer Martorell, el Frankfurt Espirall. Els vídeos estaven prohibits als bars, quan va començar. Jo llogava moltes pel·lícules; a la gent els agradava. En una cinta de 195 minuts en gravava dues i quan venien els clients que s’havien quedat a mitges, les posava o, simplement, els la deixava.
Des de la televisió tirava un cable fins al vídeo, a l’altre extrem del bar, en un quartet en un prestatge força alt. Quan vaig posar la doble pel·lícula, en abaixar el cap tot em va començar a tombar. Per no caure em vaig haver d’agafar; era el primer cop que em passava i no sabia què tenia. Vaig sortir com vaig poder. Com que era un cap de setmana a la nit, el bar estava “a tope” i em feia vergonya morir-me allà. A la porta tenia una moto petita; amb una empenta la vaig arrencar. El Mercat en construcció va ser l’últim que els meus ulls van contemplar. No sé com, però la moto va continuar recta travessant el camí, ara avinguda de la Pelegrina. On ara hi ha l’hospital hi havia un caminet i vinyes; m’hi vaig despertar al cap de tres hores. Havia caigut a una vinya, una setantena de metres cap endins. Encara que era fosc, vaig trobar la moto prop meu. El manillar estava una mica torçat i no recordo quin cable es va trencar. Li vaig donar una empenta i, per sort, va arrencar. Quan vaig arribar al bar, les dues pel·lícules s’havien acabat. Per això sé que vaig estar tres hores mort. En aquell moment no vaig dir res. Després vaig pensar que potser havia estat una baixada de sucre. No ho sé amb certesa, ja que si et quedes en coma i no t’injecten sucre, no et pots recuperar. No sé si va ser Déu o la Verge de Montserrat, però mai oblidaré que vaig ser el primer de salvar-me en aquest hospital quan encara ni s’havia començat.
Manel Córdoba Martínez
Vilafranca del Penedès
