Estar informat és una forma de consum que pot arribar a saturar les neurones. Sense accions, sense canvis, el ciutadà es converteix en un consumidor de notícies, d’estímuls creats per les grans empreses privades i públiques de comunicació, amb les seves formes particulars de promocionar la realitat. De forma paradoxal, un ciutadà acaba sent un espectador de la seva pròpia realitat que no pot canviar. S’acaba convertint en la seva pròpia cadena que no pot trencar. No obstant això, necessita aquest mirall per creure que pot entrar dins el seu propi mirall. Davant d’aquesta situació, prefereixo viure altres realitats i allunyar-me dels falsos miralls que ens envolten. Necessito espais de silenci, espais plens d’aire, espais de vida real, espai de solitud.
No puc perdre el meu temps consumint relats, històries neuròtiques d’esta España viva, esta España muerta que es van repetint al llarg dels anys, històries que no canviaran mai. Històries plenes d’odi, històries de violència, històries que s’haurien d’estudiar en una facultat de psicologia.
Els mitjans d’informació saben tot el que estan fent i els ciutadans acaben sent conscients que estan consumint informació per alimentar el seu propi pensament. Els ciutadans acabem llegint coses per certificar el que pensem.
Davant aquesta realitat, la informació acaba sent previsible i rutinària. Per aquest motiu, cansa tanta intencionalitat informativa i tanta perversió del llenguatge.
Per què no parlem de tota l’aigua que hi ha amagada?
Sempre volem llegir notícies per avalar les nostres idees. Les meves idees, ja les tinc. Me les invento cada dia. Jo no moriré amb les idees posades. Les idees evolucionen, com evolucionen els rius. No necessito consumir els meus propis pensaments. No puc. Fa temps que no puc.
Prefereixo altres coses més reals. Llegir el temps. O caminar damunt les fulles que han caigut dels arbres, i olorar les tardes d’estiu.
