La XII legislatura del Parlament de Catalunya ha engegat ja i és una realitat. Dimecres es va crear la Mesa del Parlament d’aquesta democràcia segrestada, en què ni els diputats poden dir el que volen de la manera que volen perquè senten al darrere l’alè pudent del Tribunal Suprem que els coacciona; ni tots els càrrecs electes –votats per la ciutadania del país– poden exercir el seu càrrec perquè, com 78 anys enrere, en tenim uns quants a l’exili i uns altres a la presó, per un delicte inventat que no ho seria en cap altra democràcia europea, com va quedar palès amb l’euroordre d’extradició de Puigdemont. Tanmateix, i malgrat totes les dificultats, de moment l’independentisme ha pogut apoderar-se del control de la cambra i ara té el repte gegant de recuperar el Govern que la setmana que ve farà tres mesos que li va ser usurpat, en contra de l’opinió majoritària de la població, per part del capitost del partit que a Catalunya ha obtingut un esquàlid 4% dels vots. I que segueix bordant amenaces de mantenir el 155 si els representats elegits pel poble no segueixen les directrius que dicta aquest 4% i que és el mateix que nomena fiscals i composicions dels alts organismes del poder judicial.
Un Govern de l’Estat que no té la més mínima intenció de variar la seva estratègia repressiva i de setge a Catalunya, encara que Human Rights Watch inclogui en el seu informe anual sobre vulneració dels drets humans les càrregues policials de l’1-O i la suspensió de l’autogovern de Catalunya, o que sigui interpel·lat directament pel primer ministre irlandès i pel president del Cercle de Directius de Parla Alemanya, un important lobby empresarial que segurament fa de corretja de transmissió de la mateixa Merkel, que accepti el resultat del 21-D, permeti la investidura de Puigdemont i dialogui amb el govern resultant.
Aquesta mateixa setmana també s’ha fet pública la sentència del cas Palau, que per als catalans ha de suposar passar pàgina a una manera de fer que havia causat la creixent i lògica desafecció política. Per tal que l’etapa de futur que s’obre sigui esperançadora, cal fer cau i net, que surtin tots els draps bruts i que caigui el pes de la llei sobre els culpables de l’espoli de l’erari públic. Ara bé, per què la condemna a l’antiga Convergència i als Millet per corrupció, per corromputs, no ha anat acompanyada també de la condemna a l’empresa corruptora, Ferrovial? Coses del poder.
