Ara que el govern espanyol llança una nova invectiva contra la llengua catalana, intentant que les noves generacions -les del PP i d’altres- no l’aprenguin, és un bon moment per fer-hi una aproximació, però no pas des de la vessant política, sinó des de la lèxica, la semàntica i la social. I ho volem fer de manera desenfadada, sense pretendre assentar càtedra, però fent evident una curiositat de la nostra estimada llengua.
Us heu adonat quantes paraules del nostre vocabulari fan referència a noms d’animals, a parts d’animals, a accions que duen a terme els animals? Però sense voler-nos-hi referir, sinó donant-los un sentit figurat. Mots, refranys, frases fetes, expressions, comparacions, metàfores, jocs de paraules, fins i tot insults… En tenim un niu!
Segurament això no és exclusiu del català. Segur. Però n’és una característica de la qual molts ni tan sols en som conscients. Trobar-ne l’origen és possiblement massa complex. Caldria un estudi a fons. Josep Maria Sugranyes, en el capítol introductori de Garbellada de refranys (Cossetània, 1999) informa que “cada dita té el seu historial i no sempre es troben a mà els documents que acrediten l’antiguitat i paternitat del proverbi. Entrem així en el camí sinuós de la conjectura, en la drecera que ens pot portar a l’invent d’una falsa interpretació”. Poc més hi podem afegir.
Tanmateix, correrem el risc i ens aventurem a imaginar que hi té molt a veure el fort vincle que tenien els catalanoparlants avantpassats nostres amb el món animal. Societats rurals, en plena convivència amb la natura i, per extensió, amb tota mena de bèsties. Que formaven part del seu món quotidià, vaja! I que se’l feien seu també a través de la parla.
L’hipotètic guió d’una comèdia teatral -que ja veureu que no és de gran volada, sinó més aviat una bestiesa– entre una parella que estan com gat i gos, podria començar així:
–Oriol, ets un tros d’ase.
-I tu un gamarús.
-Mira que anar a rapinyar a la botiga.
-És que com que no hi ha manera que afluixin la mosca.
-I has acabat com gat escaldat.
-Jo almenys no em passo el dia papallonejant a ca la veïna.
-No siguis ruc.
-Hi estàs fent el passerell i no te n’adones.
-I tu et quedaràs sol com un mussol.
-Mira que n’acabaràs marxant amb una cua entre cames.
-I un be negre!
El diàleg podria ser inacabable. Al lèxic català n’hi ha un gavadal, d’expressions, frases fetes i altres referències animalístiques. L’ase, la mula i el ruc, per exemple, hi són molt presents en el nostre refranyer, però també el gat i el gos, com a animals domèstics de primer ordre, i les gallinàcies amb tota la seva varietat. O els ocells que ens sobrevolen. I moltes de les paraules són emprades amb un to despectiu.
Com que no hi ha res com els exemples, i com més profusos millor, prou de circumloquis; destinem l’espai que ens resta amb un generós mostrari de la nostra bestialitat.
Fer passar bou per bèstia grossa
Cornut i pagar el beure
És molt mono
Quina monada
És una garsa
És del morro fi
És del morro fort
Tossut com una mula
És un escurçó
La pell de gallina
És una foca
És un porc
Ets un gallina
Fer el gallet
Cara de lloro
Gat vell
Gata maula
És un paparra
Te memòria de peix
Són uns voltors
L’ovella negra de la família
És bestial!
Donar gat per llebre
No hi veig tres dalt d’un burro
És un llop amb pell d’ovella
Buscar tres peus al gat
És l’ase dels cops
Mala bèstia!
Quin galliner
Té un cuc a cada orella
Emprendre el vol
Són unes cabres boges
Memòria d’elefant
Vaig molt peix
M’he fotut de lloros
Fer volar coloms
Morir com a mosques
Recargolat
Dent de lleó
Ficar la banya en un forat
A collibè
De porc i de senyor de n’ha de venir de mena
Olla de grills
Fer el gos
Estar tocat de l’ala
Gallejar
Encolomar
Esparverar
Pobre com una rata
Cargolar
Llàgrimes de cocodril
Fer de cangur
És un esquirol
Morros d’ovella
Pas zebra
Ser un camell
Vet aquí un gat,
vet aquí un gos,
aquest conte,
ja s’ha fos”
