Va ser el 1950 quan vaig entrar per primer cop, com a electricista, a casa de la dona que havia compartit la seva vida amb el més gran pintor paisatgista de les darreries del segle XIX i primeres dècades del XX. La senyora Maria era una persona entrada en anys, de caminar lent, mirada trista i penetrant, amb el cabell gris recollit, sempre vestida de dol, acompanyada contínuament per una aura del més enllà que no l’havia abandonat quan físicament havia enviudat.
En aquells temps jo era un noi prim i desganat amb tres passions: l’amor de la meva mare, el d’una noia rossa molt bonia i la pintura. Van ser molts els diumenges que aquesta noia i jo passàvem en aquell món màgic, ple de llum i de color, d’art, de records i de silenci, acompanyats per la senyora Maria. Sabien la història de cada quadre i de cada escultura. A la planta, al menjador i a la biblioteca, hi eren homes com Gimeno, Obiols, Nonell, Cabanyes, Sisquella, Meifreu, Togares, Rusiñol, Casas, Mompou, Llimona, Clarà, Gargallo… i del seu marit, paisatges de Miravet, Vilanova –un gran oli del mercat de les Casernes–, Canyelles… i recordo especialment una còpia de la Infanta Margarita d’Àustria, de Velázquez, del mateix pintor sevillà.
Al pis superior, tot l’esplendor de l’Alforja de Montserrat, d’Andorra, Gualba, de Mas Pujol, l’Aleixar, l’Estartit, Torroella de Montgrí, Sant Pere de Ribes, Olesa de Bonesvalls, Tarragona, Canyelles, Vilanova i els retrats de Werner, Don Fernando, la mare del pintor, l’ermita de Sant Blai –avui al Balaguer, gentilesa del fill del pintor–, l’escultor Cañas, Brull… Quin magnífic museu hauríem tingut de quedar-se tota aquesta obra a Vilanova!
La senyora Maria va sobreviure 27 anys al seu marit, temps en què amb prou feines va sortir de casa seva, convertint-se en guardiana de tota aquella immensa riquesa espiritual. Recordaré sempre un matí que en contra del seu costum no va obrir-me la porta; ho va fer la seva germana Antònia, que vivia al segon pis, també sola. La senyora Maria estava asseguda al peu d’una finestra que donava al carrer i per les persianes abaixades es filtrava la llum. Ella estava de perfil; aquella aura que sempre li havia vist estava incrementada per uns vaporosos i quasi irreals cabells blancs. Va girar els ulls i va insinuar un lleu somriure; vaig tenir una sensació estranya, irreal, com d’acomiadament. A l’endemà la seva germana va fer-me arribar la notícia: aquella nit la senyora Estalella havia compartit amb Déu la seva ànima que durant 27 anys havia estat patrimoni exclusiu del pintor Joaquim Mir.
