Envellir millor

Si malgrat fer-se gran no hi ha –o no hi ha massa– deteriorament físic i cognitiu, i es disposa de suport familiar –o professional–, l’envelliment es pot fer a casa. I hi ha infinitat de ginys que ho poden fer més fàcil. Per exemple, banyar-se o anar al lavabo pot esdevenir un calvari, i hi ha solucions que ho poden compensar. Un dels grans problemes de la gent gran és la mobilitat. Els genolls, amb l’edat, fallen. I els vàters solen ser baixos. Un simple alçador hi pot posar remei. Per entrar a la banyera, cadiretes adaptades. I si les cadires i taules de casa són massa baixes, sempre es poden posar unes potes d’elefant a sota que les alci una mica.

La mateixa pèrdua de mobilitat dificulta accions quotidianes com cordar-se les sabates, posar-se i treure’s els mitjons o recollir objectes que han caigut a terra, i hi ha estris que ajuden a fer-ho “des de la distància”. De fet, hi ha mil invents per contrarestar la pèrdua de la mobilitat fina. Mànecs amples per als coberts o el raspall de dents, tisores amb molla per no haver de fer el gest d’obrir i tancar, enfiladors d’agulles de cosir, esponges de mànec llarg per arribar on no arriba la mà, plats alts per no vessar el menjar, etc.

El concepte geriàtric ha quedat desfasat. Ara els termes que s’empren són els de residència per a gent gran, que són aquells equipaments on viuen algunes persones que es fan grans i que requereixen una atenció personalitzada i constant que la seva família no els pot donar. A les residències es reuneixen diferents perfils de persones grans. N’hi ha que són plenament autònomes, que podrien viure en un pis, però que opten per una residència perquè disposa d’uns serveis comuns que, altrament, no tindrien a l’abast, i que els fan més còmoda la vida. No són, però, els casos més habituals. El més freqüent és que les persones grans que hi van a viure tinguin cert grau de dependència, que pot ser mínima o bé molt alta. I segons les seves necessitats, rep un tipus d’atenció o un altre.
Què cal saber a l’hora de trobar residència? Hi ha molts paràmetres en què fixar-se i l’ordre de prioritats és una qüestió molt personal. L’entorn n’és un. Hom pot preferir que sigui un entorn urbà, per facilitar-li la sortida, o bé un equipament enmig d’un entorn natural, amb espais exteriors on prendre el sol o la fresca, segons l’època de l’any, i estirar les cames. Si el cos ho permet.

És imprescindible que la residència disposi d’espais adaptats, que facin fàcil la circulació interior. Perquè, entre la tercera edat, les dificultats de mobilitat solen estar en l’ordre del dia: caminar feixuc, arrossegant els peus, desplaçaments amb bastó, caminadors, en cadira de rodes, etc.

Elisenda Bernet, directora de La Llar Alt Penedès, de Sant Cugat, explica que per als usuaris d’una residència el més important és que “se sentin com a casa; seguir les tradicions, les celebracions… de vegades les auxiliars són com fills seus, els expliquen coses que no expliquen a la família”. També dona molta importància a “fer activitats, que, a part de ser una distracció, facin que no degenerin tan ràpidament físicament i cognitivament”. Estaríem parlant de tallers de memòria, exercir el tacte, jocs, musicoteràpia, treballs manuals i un llarg etcètera.

Anna M. Martínez, directora de la Residència Llar d’Avis Josefina Mata, de Vilafranca, considera primordial que els residents estiguin ben comunicats: “els que són autònoms, poden sortir a prendre un cafè, a fer un tomb, a fer gestions o el que té casa seva a la vora, potser vol anar a veure-la; és a dir, mantenir la seva autonomia al màxim”, amb el benentès que la residència “sempre sap on són, alguns tenen telèfon mòbil i si triguen, els pots anar a buscar”. I els que tenen minvades les capacitats, poden sortir acompanyats. Altres elements primordials, segons Martínez, són una bona alimentació, i la seguretat: “a casa tenen por de caure i no poder-se aixecar; aquí és difícil que ningú s’assabenti que han caigut; molts venen després d’una caiguda i d’estar una hora a terra fins que els han trobat”.

Altres requisits a tenir en compte són disposar d’unes habitacions espaioses, lluminoses (individuals o dobles, amb o sense lavabo privat); uns espais comuns també amplis i on hi hagi un programa d’activitats actiu; sala de rehabilitació; serveis de perruqueria i podologia; un bon servei de menjador per als àpats diaris; i un equip de professionals proporcionat en relació al nombre d’usuaris de la residència i que disposi de metge, terapeuta, infermeres, psicòlegs, fisioterapeutes, treballadores socials, animadors socioculturals…

També cal tenir present si la residència té places concertades o si són totes privades. Perquè el preu és diferent. Sovint hi ha ancians que entren a una residència amb plaça privada i, en paral·lel, poder estar en llista d’espera de fins a tres residències per a places vinculades a la Llei de Dependència, a l’espera que hi hagi alguna vacant, amb un preu mensual més reduït.

Els requisits per accedir als drets que estableix la Llei de Dependència són ser una persona dependent de manera permanent i haver residit en territori estatal cinc anys. Hi ha tres graus de dependència: la moderada (necessita ajuts almenys un cop al dia o amb intermitència), la severa (requereix ajut sovint però no la presència permanent d’un cuidador) i la gran dependència (li cal suport en quasi totes les activitats de la vida diària). Les prestacions que ofereix el fet de ser reconeguts per aquesta llei (cal fer-ne la sol·licitud i esperar la valoració de “l’examinador”) són plaça de residència o de centre de dia, teleassistència, ajuts a domicili i ajuts per a cuidadors personals, entre altres.

Desplaçar-se, amb l’edat, es pot convertir en un calvari. I no pel fet de tenir dificultats de moviment cal quedar-se sempre tancats a casa. A banda dels clàssics bastons, que són un suport a l’equilibri, cada vegada estan més en voga els escúters; aquelles motos elèctriques pensades per a “persones que tenen autonomia, que no necessiten que les acompanyin però que no es poden desplaçar a peu”, explica Mònica Font, responsable de l’Ortopèdia Oliver.

Pel que fa a les persones més dependents, hi ha les cadires elèctriques, amb comandament automàtic a l’abast de la mà, sobre el respatller del braç. O també caminadors, que abans eren amb dues rodetes davant i dos tacs al darrere (pensats per dins la casa), i que ara també poden ser amb quatre rodes, seient incorporat i, fins i tot, cistell de la compra.

Els centres de dia són un recurs molt vàlid per a les famílies amb alguna persona gran que ja no pot estar tot el dia sola a casa, però que pot seguir residint a la seva llarg. Segons Berta Rovira, directora del centre de dia Vila Àgora de Vilafranca, la majoria dels usuaris dels centres de dia “tenen un cert grau de dependència, però no necessàriament”. Com indica el nom, s’hi estan de dia, i hi fan mil i una activitats: tallers de memòria, de cuina, treballs manuals, jocs cognitius…, però també activitats essencials com rehabilitació quan cal, gimnàstica, atenció psicològica, higiene personal, control de la medicació, etc.

Rovira admet que “sovint la seva estada és un pas previ a anar a una residència”, però abans d’arribar aquí, pot estar molt de temps encara vivint en família. Com en el cas de les residències, els centres de dia poden ser públics, concertats o privats, i en aquest darrer cas, poden tenir o no acreditació de prestació econòmica vinculada a la Llei de Dependència, que implica que l’usuari rebrà un ajut de la Generalitat per pagar el servei, en funció del seu grau de dependència.

La feina de cuidar persones grans està molt feminitzada i molt mal pagada. I pot arribar a ser molt dura. Però també hi ha articles que poden ajudar perquè no ho sigui tant. Per exemple, existeixen uns pijames d’una sola peça que s’obren amb cremallera per la part interior dels camals, talment com els bodis per a nadons, i que són molt útils quan la persona gran porta bolquer i intenta treure-se’l de nit: el fet de ser de cos sencer i obrir-se per baix dificulta l’accés al bolquer.

Iris Curto, copropietària d’Ortopèdia Curto de Vilafranca, considera que “tot el que ajudi a poder mantenir la pròpia autonomia farà que la persona se senti millor”. En aquest sentit, hi ha articles que poden ajudar a quasi qualsevol cosa de la vida diària: a pujar una cremallera, a obrir un pot de cigrons, a posar-se els mitjons… Ajudes tècniques sense prescripció mèdica, com també n’hi ha amb recepta mèdica, com coixins per evitar llagues, llits especials…, de tot.

Pel que fa a l’ortopèdia feta a mida, generalment per prescripció mèdica, és una bona solució quan s’ha perdut algun òrgan del cos i es pot restablir artificialment. Jordi Catasús, d’Ortopèdia Penedès, destaca que les pròtesis de cames són molt habituals, com també les mamàries quan s’ha fet una mastectomia. La cotilla que subjecta el cos és una opció quan s’han patit fractures vertebrals o osteoporòtiques.

Hi ha mòbils i mòbils. I no tots van bé a les persones grans. Que els telèfons tinguin les tecles grosses, amb els números grans, el botó de teleassistència incorporat o la foto de la persona predeterminada en comptes del seu nom o número són elements que poden fer-ne més fàcil l’ús a persones de certa edat amb dificultats de vista, cognitives o amb pèrdua de mobilitat fina.

També hi ha persones que porten audiòfon. I s’acobla amb el mòbil. Doncs bé, hi ha mòbils que són compatibles amb l’audiòfon. I els audiòfons s’han de poder ajustar perquè això no passi. Fèlix Mioche, del centre auditori Cotet de Vilafranca, afirma categòricament que “l’audiòfon no ha de xiular”. Només ho pot fer quan es manipula, és a dir, quan es posa o treu l’aparell, quan es toca amb la mà, però un cop col·locat a l’orella, no. A més, des de fa alguns anys existeixen audiòfons que es poden connectar directament al mòbil, amb la qual cosa s’elimina la molèstia dels acoblaments.

La tria de l’audiòfon quan comença a fallar l’oïda s’ha de fer després de conèixer-ne les causes i de fer un estudi per saber el llindar auditiu i el llindar d’inconfort de la persona (per assegurar-se que cap so que s’emeti pugui superar el nivell màxim tolerat), entre altres proves, segons explica Mioche. També serà important, a l’hora de triar-lo, l’estil de vida de la persona, o com tingui les mans i la vista, per si té dificultats de col·locació a l’orella, de manipulació. I podrà ser més gran o més petit en funció de si dona importància o no a l’estètica.

La preocupació per la bona salut dels peus és un denominador comú entre les persones de certa edat. Laura Solé, de la vendrellenca Ortopèdia Baix Penedès, explica que les dolences més freqüents són els ulls de poll, la presència de fongs, quan l’ungla es clava a la pell o els galindons.

Les plantilles ortopèdiques que entre altres virtuts tenen la de “repartir millor el pes i evitar la sobrecàrrega en un punt concret del peu”; els tractaments d’ungles i de fongs; col·locar silicones entre els dits per evitar que se superposin; o parar atenció a les petites ferides que es facin, sobretot en persones diabètiques, són alguns dels principals tractaments que es fan.

En l’acompanyament dels processos de degeneració, les persones grans sempre tenen el recurs d’acudir a la farmàcia, no només pels medicaments sinó també per patologies “menors”, però que condicionen la qualitat de vida i que es poden solucionar. En són exemples “tractaments de sequedat de la pell, complements nutricionals per la pèrdua de la massa corporal, monitoritzacions d’inhaladors i sistemes personalitzats de dosificació, perquè sovint les persones són polimedicades”, etc., segons explica Eva Albà, de Farmàcia Banyeres. També hi ha apotecaries en què es fan sessions de xerrades de múltiples temes, com abandonament de tractaments, diabetis, l’ús d’antibiòtics, etc., que tenen funció preventiva i alhora serveixen per resoldre dubtes que puguin sorgir. Perquè tot el que pugui ajudar a facilitar l’envelliment, a afavorir la qualitat de vida en aquesta etapa de la vida, sempre serà poc.