Quan oloro el vi, sento el silenci
de les vinyes, dels hiverns,
l’olor de la pluja damunt les pedres,
l’olor de la terra seca a les mans dels viticultors,
una olor que es barreja amb els preus del raïm.
A través de les durícies dels viticultors
també podria sentir les olors del vi novell,
la duresa de la vida,
el vi aspre i dur de tots els dies.
Una olor és un record, una imatge.
En una olor es poden imaginar moltes coses.
Es pot sentir l’olor del vent
o la pols dels caminets que passen per les vinyes,
aquesta llum de la tarda que es va enfosquint
dins del vi negre que es guarda dins el celler.
En un vi negre hi ha molta llum amagada.
En un vi negre hi ha la profunditat de la terra,
el pas del temps, del silenci dins la foscor.
En un vi negre es pot sentir la humitat de la terra,
les olors del bosc, a fruites vermelles,
aquesta olor a tabac que s’ha anat filtrant
a través de les pel·lícules americanes,
aquesta olor del temps que es va perdent
per tot el meu cos, aquestes arrels plenes de llum
que es toquen i s’estimen sota el bosc.
Les olors dels vins tenen un sentit geogràfic i físic.
Quan em poso el vi blanc a la boca
sento flors blanques i fruites dolces
que es barregen amb els núvols i el vent.
Quan em bec totes aquestes coses,
sento la terra vermella dins la meva boca.
Les varietats de raïm s’estimen, caminant per les vinyes.
El terrer s’estima posant les mans dins la terra.
