Benvolgut García-Margallo, li escric aquesta carta amb tota la humilitat possible, intuint que potser no la podrà llegir. Li escric des de la meva petita ciutat de Vilafranca del Penedès, que forma part de la comarca de l’Alt Penedès (vegueria Penedès), de la província de Barcelona, Comunitat Autònoma de Catalunya. Primer de tot, m’adreço amb la meva llengua perquè no tinc cap complex en utilitzar-la. Quan Franco va morir, jo només tenia tres anys. No recordo res d’aquella dictadura. Per tant, em sento part del règim constitucional i monàrquic del 1978, malgrat la persecució política, judicial i policial que segueix patint la llengua catalana.
M’han dit que vostè parla català, per tant, no tindrà cap problema en llegir aquesta carta, si és que li arriba al seu despatx ministerial de Madrid. En tot cas, que vostè parli català em deixa indiferent. Cadascú parla les llengües que sap. També el ministre Fernández Díaz parla català, o l’Alícia Sánchez Camacho, o el mític Aleix Vidal-Quadras. Inés Arrimadas i Albert Rivera, de Ciutadans, també parlen català, i després demostren tot el que senten per aquesta llengua. A més, Aznar també parlava català en la intimidat (llegint poetes catalans) i després va ser el gran ideòleg de la fòbia contra Catalunya. Per tant, m’és igual que vostè parli en català, en francès o en alemany. Molts dictadors i molts militars també han estat amants de la cultura i de l’art i després han expressat tot el seu odi cap a aquestes cultures, perpetrant grans genocidis contra la humanitat.
Fa unes setmanes, en un míting electoral a Sant Sebastià, va fer unes declaracions que em van impactar. Em van produir molta tristesa (Reflexió: quan un paranoic manifesta totes les coses que desitja o pensa, és habitual que moltes persones es vagin habituant a la paranoia. Però això és un error. La paranoia és una malaltia mental i, per tant, no ens podem habituar a ella). D’entrada, resulta molt curiós que el ministre d’Afers Exteriors del govern espanyol es dediqui constantment a parlar del procés d’independència. Potser volen acumular experiència des del seu ministeri per quan Catalunya sigui un estat. Bé, el motiu de la carta no té cap sentit. No tinc més espai per expressar el que va dir a Sant Sebastià. Un moment, he trucat a la redacció i em deixaran dues línies més. Senyor Margallo, vostè va dir que es pot superar un atemptat terrorista, però que la independència de Catalunya és irreversible. Què Déu l’escolti.