P
er bé que ja sabem que Rajoy té més vides [polítiques] que un gat, i que no se l’ha de donar mai per mort (políticament –tornem-hi, no fos cas–), tot sembla indicar que si no plega abans, tal com li implora Cs (paladí de la lluita contra la corrupció, recordeu?), aquest divendres prosperarà la moció de censura presentada unilateralment pel PSOE. Una esmena a la totalitat del Gobierno Rajoy, que ha anat sumant adhesions a canvi de res, no per convicció que Pedro Sánchez ho pugui fer millor sinó per decència; perquè encara que no hi hagi alternativa al más de lo mismo, tothom vol passar pàgina de l’etapa més fosca de la política espanyola dels darrers 35 anys. Amb la pinça al nas, independentistes catalans i nacionalistes bascos han manifestat públicament que hi donaran suport, en una jugada que l’home fort d’un PP ofegat per la corrupció no s’esperava després que li aprovessin in extremis un pressupost que li havia de donar oxigen fins a les pròximes eleccions.
Després que es voti i prosperi, si es dona el cas, s’obrirà una etapa nova d’incertesa i inestabilitat en la política espanyola, ja que els socialistes estan en hores baixes, sense líder –estar al davant no vol dir tenir talla de líder– i amb les enquestes a la contra, perquè en ben poca cosa s’ha diferenciat del PP i Cs, i fins i tot ha competit amb ells per un electorat que mai preferirà la còpia a l’original.
Què pot suposar per a Catalunya un hipotètic canvi de govern a l’Estat? D’acord amb les paraules de Pedro Sánchez, res o gairebé res. Encara que Europa (Bèlgica, Alemanya, Suïssa, Gran Bretanya) li ha donat prou pistes perquè se n’adoni, no reconeix ni l’existència de presos polítics ni la manca d’independència de la cúpula judicial espanyola. Perquè ja sabem que no hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure. I la seva solució és… tornar a aquell estatutet que va esdevenir la primera cacicada judicial del Procés, quan deu entogats es van passar pel birret la voluntat de tot un poble –mesell– que havia donat el seu ok a un estatut prèviament retallat fins a fer-lo irrecognoscible. Que ningú s’enganyi, doncs, perquè a Espanya a hores d’ara no hi ha cap estadista, cap líder d’alçada, capaç d’entomar el conflicte català amb el mínim de serietat. La seva darrera ocurrència: adaptar la llei perquè càpiguen més catalans a la presó. Doncs això!
