Llegat indià

Es calcula que entre els anys 1789 i 1910, vora 400 ribetans van marxar a viure a Amèrica, principalment a la colònia espanyola de Cuba, a les ciutats de l’Havana, Cienfuegos, Guantánamo, Santiago de Cuba i Matanzas. La xifra no és gens menyspreable. De fet, la marxa de tants ribetans va suposar un autèntic daltabaix per a un poble que al segle XIX rondava els 2.000 habitants. El 20% de la població.

Els emigrants eren, sobretot, personatges procedents de la petita burgesia local àvids de fer fortuna (hi van obrir botigues, tavernes, fàbriques de tabac, de xocolata, destil·leries, farmàcies, feien comerç de cotó, fins i tot alguns traficaven amb esclaus), però també n’hi va haver que van fugir de la convulsió social de l’època, de les Guerres Carlines i també alguns que van trobar la manera d’eludir anar a les Filipines, on els havien destinat.

En van marxar 400, doncs, però només en van tornar enriquits entre 25 i 30, que, això sí, van tornar molt i molt rics. I en tornar es van fer construccions singulars a Ribes i van deixar la seva empremta al poble. La importància d’aquest grup de ribetans, que marxen amb 15 anys i tornen amb 40, és cabdal per a la transformació de la vila, ja que van convertir un poble rural en una trama urbana en creixement i amb tots els serveis possibles. Bàsicament, perquè volien viure bé.

Els indians van fer un poble nou. El centre neuràlgic es va traslladar des de Sota Ribes fins allà on ara és el nucli antic i el primer eixample de la localitat. Hi van construir les seves cases, van portar l’aigua i l’electricitat al poble, van fer places, van canviar els costums locals (per exemple, van importar el costum de sortir a prendre el cafè), subvencionaven la festa major, feien comerç internacional (des de Ribes; un poble, recordem-ho, força petit); també es van arribar a editar en tan sols dotze anys fins a sis periòdics diferents; i fins i tot (en una segona etapa) van aixecar l’església nova i van influir en la política local. La transformació va ser, doncs, total. Però també van generar encara més desigualtat social entre la població, ja que per una banda les millores que duien al municipi eren evidents, i feien caritat, però poc es barrejaren amb la gent del poble. Fins i tot, hi havia casaments entre cosins, entre famílies benestants.

El catàleg de patrimoni immoble dels americanos de l’Ajuntament de Sant Pere de Ribes té comptabilitzades 24 edificacions, però n’hi ha més –de posteriors– que recorden l’estil arquitectònic entre colonial, neoclàssic, modernista i noucentista. El blanc és el color dominant entre les façanes de l’eixample indià.

Un dels principals al·licients de la fira d’aquest cap de setmana serà, precisament, les visites guiades en forma de ruta que es faran pels carrers més cèntrics de Ribes, amb entrada i visita a quatre de les edificacions: Can Geló, l’Església Nova, Ca la Nisa (Els Xulius) i la Casa de la Vila. En total es faran quatre rutes teatralitzades dissabte i quatre més diumenge, a 2/4 d’11 del matí, a 2/4 d’1 del migdia, a les 5 i a les 7 de la tarda.

A la plaça de l’Església hi ha l’església parroquial de Sant Pere, més coneguda com a Església Nova, que va ser construïda gràcies al capital procedent de les Índies. Es tracta d’un edifici imponent i d’aire colonial, per bé que auster en les formes, amb dues torres bessones a la façana que s’aixequen per sobre de tot el nucli de Ribes i que donen personalitat al seu sky line. De fet, a Catalunya hi ha molt poques esglésies amb dues torres paral·leles. Els campanars s’alcen fins als 46 metres i amagat hi ha un cimbori poligonal coronat amb una cúpula allunyada del goticisme que inspira la façana.

El temple el va inaugurar el bisbe de Barcelona el 4 de setembre de 1910 i les celebracions, amb tota ostentació, van durar tres dies, i en van sortir cròniques als principals diaris del país. L’església es va orientar cap a la masia de Can Coll, que és on residia el mecenes i descendent d’americanos Francesc Marcer, que donaria nom a la també cèntrica i indiana plaça Marcer. Marcer (fill predilecte de Sant Pere de Ribes) va decidir construir l’església el 1901, després que una manifestació reunís entre 500 i 600 persones demanant-ho.
El temple és d’estil eclèctic, amb elements del neogòtic, fet a imatge i semblança (o, si més no, s’hi inspira) de l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona, i un dels arquitectes que hi va intervenir va ser Enric Sagnier, autor de més de 300 edificacions de la ciutat de Barcelona, entre les quals el Palau de Justícia, l’edifici de la Duana del Port, el Temple del Sagrat Cor al Tibidabo o el desaparegut Arc de Triomf en honor a Alfons XIII. Les caves i el palau de la finca Mas Solers, de Sant Pere de Ribes, també són obra de Sagnier.

L’Església Nova va ser tot un símbol de prosperitat i va ser el pal de paller al voltant del qual posteriorment va anar creixent l’eixample de Ribes, encara que inicialment va ser construïda en un extrem del poble, als afores. El mateix any 1910 s’hi va traslladar la parròquia, en detriment de l’església vella, que era a l’altra banda de la riera.

El 1922, Manuel Bertran (alcalde de Guantánamo) va pagar dues campanes que es van col·locar a la torre de l’esquerra. Durant la Guerra Civil, l’església va ser saquejada, cremada i utilitzada com a magatzem.

Darrere l’església hi ha la plaça Marcer, que ha esdevingut un dels centres neuràlgics de la ruta dels indians ribetans. Hi ha fins a cinc edificis d’indians, entre els quals destaca Can Punxes, construït el 1911 per Ramon Mestre Mestre, amb una façana modernista, balcó de barana de ferro forjat i jardí lateral. També es van ubicar a la plaça entitats com el Casino i el Centre Parroquial. Quant a la plaça, el seu aspecte és certament colonial (encara que molts dels seus elements no en siguin), entre els edificis, la font ornamental, les palmeres combinades amb plàtans, els fanals de ferro forjat i l’enrajolat de terra.

És un edifici de propietat privada ubicat a l’entrada de Ribes tot venint de Canyelles, que per la fira s’obrirà al públic per primera vegada. És d’estil neoclàssic, construït el 1875 i residència de Josep Mestre i Mestre, que va ser membre d’una família d’americanos que va fer fortuna a Santiago de Cuba. Com a avantsala de l’edifici hi ha un pati tancat per una porta enreixada de ferro forjat. La façana (planta baixa i dos pisos), blanca a l’estil indià, és molt sòbria, sense massa ornaments. Al terra de l’entrada es poden veure unes ceràmiques posteriors amb motius florals, animals i ribetans (com l’escut de Sant Pere de Ribes, un cep, etc.), a l’estil de les típiques rajoles dels oficis catalans.

La plaça de la Vila és un altre dels racons singulars del nucli de Ribes, amb senyes del seu passat indià. Hi domina l’edifici de l’actual Ajuntament, d’estil eclèctic (modernista, neoclàssic), obra de Bonaventura Pollés Vivó, que el 1893 va transformar l’antic hospital de caritat del segle XVIII en equipament administratiu. La façana és molt característica, amb un primer pis de rajoles vermelloses que simulen l’obra vista i franges blanques horitzontals que creuen l’edifici. També és notòria la balconada que hi ha sobre la porta principal, amb escuts pontificis esculpits que al·ludeixen a Sant Pere; una galeria superior amb pilastres decorades i també l’escut de la vila. A més, en un lateral hi ha una torre coberta amb una cúpula de ceràmica vidriada. El rellotge i les campanes de la torre es van fabricar amb una aportació desinteressada procedent d’ultramar.

L’edifici de la Casa de la Vila pren rellevància també arran de l’enderroc a principis del segle XIX de les cases que hi havia al davant i que van permetre crear el 1919 la plaça de la Vila, obra de Josep Font i Gumà, i fer-hi mercat. Durant la II República es va anomenar plaça de la República i durant la dictadura, plaça de la Victòria (i s’hi va construir el fanal central). També s’hi pot veure la casa modernista de Can Quima.

De la plaça de la Vila en surt, per una banda, el carrer Major (aprofitant el recorregut de l’antic camí que portava cap a la masia de Can Puig i fins a Vilanova) i, per l’altra, el carrer del Pi, que són dos dels principals carrers del poble amb edificis indians.

Per anar al carrer Major cal primer aturar-se a la plaça de la Font, on ara per primavera les moreres dificulten la visibilitat de la font modernista central, de 1906, que és obra de l’arquitecte Josep Font i Gumà. Al carrer Major es troben cinc cases d’indians pràcticament a tocar unes de les altres. Petites cases senyorials de finals del XIX, entre elles Ca la Nisa, la seu de l’entitat Els Xulius, al núm. 13, que va ser construïda el 1878 per Joan Bertran Quadres com a escola de dones.

Cap a l’altre costat, la pujada del carrer del Pi que enfila cap al barri del Palou mostra també diversos edificis de ribetans que van fer fortuna a ultramar. Començant per Can Maurici, d’estil modernista i ceràmica de trencadís a la façana, o Can Miqueló, construïda per Sadurní Bertran i que actualment és la seu de l’entitat Ger. Són vuit els edificis catalogats d’aquest carrer, a banda d’una font modernista adossada en una façana, però també al Palou es pot trobar Cal Doctor Quadras (ara reconvertit en hotel), construït el 1874 per Cristòfol Quadras Masó com a casa colonial, neoclàssica, i La Granja, construïda per Isidre Jaques Colomer.

El Redós, ara residència per a gent gran, va ser construït entre 1901 i 1905 per l’arquitecte modernista Josep Font i Gumà, i finançat per una vintena de benefactors, els noms dels quals resten immortalitzats, esculpits en una placa que hi ha a l’antic claustre del recinte. Els principals mecenes van ser els germans americanos Josep i Pere Jacas, que tenen el seu carrer a l’eixample ribetà.

Del Redós de Sant Josep i Sant Pere, que ocupa tota una illa de cases i que va ser declarat Bé Cultural d’Interès Local, en destaquen el claustre (ara cobert i convertit en sala d’estar del geriàtric), la capella interior de 1909 (amb els seus vitralls i un sota sostre amb decoració de fusta), la torre i el pati on s’ha traslladat la font que antany hi havia al bell mig del claustre. El seu estil modernista es pot veure també amb l’edifici principal, amb rajola d’obra vista, combinada amb escultura de pedra.

El Redós va ser una obra filantròpica. En una època amb molta mortaldat femenina, se cedí l’edifici a les monges darderes perquè fessin caritat i acollissin a l’hospital les dones malaltes i gent pobra; les germanes en marxarien a principis del segle XXI.