Un dia rúfol d’aquestes vacances. De ruta per l’interior de la província d’Alacant la intuïció et proposa aturar el cotxe i estirar les cames. Comences a caminar per carrerons més aviat solitaris i et trobes amb un home gran amb qui encetes una conversa. Ell parla i tu l’escoltes, tu parles i ell t’escolta. De seguida perceps saviesa a la seva mirada, als seus gestos, a les seves paraules… Un cop més t’adones que aquesta no és una facultat innata sinó que és essencialment fruit de l’experiència vital.
El paisatge muntanyós, la carretera comarcal de revolts, el poblet petit, el carrer entranyable i el senyor d’edat avançada assegut en una cadira de fusta, just al davant de la porta d’una de les cases de planta baixa perfectament alineades. Sota un balcó ple de flors, llueix un posat tranquil i un somriure murri. Un bastó i una camisa de disseny força modern que, d’entrada, descol·loca l’observador que opta per mirar només el conjunt de l’escena. Sandàlies de pell, aparentment còmodes, en uns peus que delaten multitud de correries. Se li endevina la curiositat a flor de pell.
Un diàleg que comença sent banal. Unes frases per tal d’ubicar-se i –degut a la fugacitat de les circumstàncies– certa pressa per entrar en detalls, per aprofundir i per establir el vincle efímer d’un instant. Només ha calgut deixar-se anar, observar, aturar-se, tot descobrint-nos mútuament…
I de sobte una sentència amarada de saviesa: “Tinc 90 anys i m’estic un temps amb cadascuna de les filles, i he après que el millor és veure, escoltar i… callar”. Per a mi, una experiència breu, de gran intensitat, que recordaré durant mesos i, potser, anys. Un vincle efímer que m’ha deixat petja.
