Benvenist de Saporta era fill d’Abraham de Saporta. La muller de Benvenist era Iamila. El seu germà Astruc de Porta, a l’any 1286 el trobem vivint a Besalú. Un dels seus fills fou Vidal sa Porta. Tots van viure al call jueu de Vilafranca en diferents anys d’aquest segle XIII-XIV.
Durant els últims anys del segle XIII Benvenist ocupà un lloc econòmic important a la Cort de Jaume I d’Aragó, qui el va anomenar batlle de Barcelona, Girona, Perpinyà i Lleida. També li donà el control de l’encunyació de moneda a Barcelona. No fou pas l’únic jueu que va ser batlle de Barcelona, però sí l’últim.
L’agost del 1257, molt jove, apareix en la documentació com a batlle de Barcelona i prestamista. El seu client més important és la Corona.
Concedeix crèdits a la Corona, que recupera amb els ingressos tributaris de les batllies de diferents poblacions sota el seu control. A més de Barcelona, aquestes foren les de Cotlliure, Girona, Lleida, Mallorca, Perpinyà i Vilafranca del Penedès.
La col·laboració entre el rei i el batlle jueu no es reduïa només al món de les finances. Benvenist actuà com amfitrió de l’ambaixador enviat a Barcelona pel sultà de Tunis l’estiu de 1257. A petició de Jaume I, s’encarregà d’enviar al nord d’Àfrica abrics i aliments en un vaixell posat per ell mateix per millorar les relacions entre les dues potències marítimes. Benvenist deuria parlar i escriure l’àrab: després de segles sota règims islàmics, els jueus havien adoptat aquesta llengua com a seva.
L’any 1262 el rei concedeix a Benvenist de Porta, pel seu servei com a batlle reial, el domini del cobrament de vint-i-quatre quarteres (mesura agrària) de terra que hi ha en el terme de Vilafranca, al lloc que s’anomena el “Camp del Terrós”, entre Sant Cugat Sesgarrigues i Vilafranca; unes altres al camp que fou de Torroella, al camp de la Figuera, el camp que fou del castlà Pere de Vilafranca situat sota l’església de Sant Julià; i un altre camp que és prop del puig d’Olèrdola.
A Barcelona, el 25 de juliol de l’any 1268, hi morí Benvenist de Saporta.
Benvenist es va limitar a confiar la seva fortuna als seus dos fills que vivien a Vilafranca. La seva voluntat havia de ser acceptada per la mateixa Corona perquè els seus hereus fossin reconeguts com a tals. Els marmessors varen sol·licitar una confirmació oficial, que els hi fou donada quaranta dies després de la data del testament, el 3 de setembre de 1268. La confirmació fou datada a Vilafranca del Penedès.
