Dies enrere, en el marc d’un dels debats que engego a les sessions d’estimulació cognitiva i emocional que imparteixo, una usuària reivindicava la presència de persones de la seva edat –seixanta anys i escaig– als concursos de la televisió. Arran del comentari em vaig animar a plantar-me davant la televisió un migdia i veure la posada en escena d’un concurs de màxima audiència. La meva sorpresa va ser majúscula quan, a més de comprovar que efectivament no hi apareixia cap persona de més de cinquanta anys, vaig poder observar que la majoria dels anuncis que s’emetien entre pausa i pausa tenien com a destinataris, precisament, a la gent gran. És una contradicció?
Del debat d’aquell dia, al qual s’hi van anar sumant la resta d’usuaris, se’n va extreure que potser l’actitud dels responsables d’aquest tipus de programes té a veure amb la vigent escala de valors d’una societat que –recalcaven– considera la joventut com el model estètic per excel·lència. També es va argumentar que, si bé és cert que les facultats cognitives poden disminuir amb el pas dels anys, són moltes les persones d’edat avançada que podrien respondre amb encert a les propostes –sovint bàsiques o basades en la sort– que es plantegen en alguns d’aquests espais.
No pretenc analitzar si una sèrie de col·lectius estan exclosos de determinats tipus de programes ni tampoc la naturalesa de les campanyes publicitàries als mitjans de comunicació, ja que això requeriria dur a terme un estudi a fons de la qüestió, però sí que m’agradaria animar a reflexionar una vegada més en relació a de quina manera s’articulen les estratègies actuals –en funció d’interessos estètics i econòmics– i quin grau d’influència tenen, tant en positiu com en negatiu, en els receptors finals.
