1-O, un any

Per Pere Martí i Bertran, escriptor

L’escriptor i premi Nobel de la Pau Elie Weise (Romania, 1928-Nova York, 2016) va dir aquestes paraules que, em sembla, ens poden ajudar a reflexionar sobre la situació que des de fa un quant temps vivim a Catalunya i a l’Estat espanyol: “Hem de prendre sempre partit. La neutralitat ajuda l’opressor, mai la víctima. El silenci anima aquell qui causa turment, mai el turmentat.”

Ho podríem aplicar a moltes, moltes situacions amb què topem cada dia: el silenci dels gairebé cinc mil jutges que no van dir ni piu davant les barrabassades d’una minoria, diuen, de companys de professió; el silenci de molts intel·lectuals, juristes… davant uns fets tan greus com l’empresonament d’activistes pacifistes com en Jordi Sànchez i en Jordi Cuixart; etc., etc., etc. Avui, però, m’han semblat adients per recordar aquells fets, els del 20 de setembre davant la Conselleria d’Economia i, sobretot, els de l’1 d’octubre, en què els ciutadans vam prendre partit i vam fer sentir la nostra veu fins a les darreres conseqüències, plantant-nos pacíficament davant d’un Estat opressor i repressor, que no va saber avaluar les conseqüències dels seus actes. Uns actes indignes contra la pròpia població que van esgarrifar la comunitat internacional i que ens van obrir moltes portes, fins aleshores tancades, sovint per indiferència. Aprofitem-ho, no siguem còmplices del silenci còmplice, si em permeteu la redundància. Fem sentir la nostra veu i els nostres anhels en tots els fòrums en què tinguem l’oportunitat de fer-la pública i aconseguirem allò per què vam votar l’1 d’Octubre de 2017.

Per Teresa Costa-Gramunt, escriptora

Hi ha dies que brillen com l’or. No acostumen a ser gaires: el dia del casa­ment, el naixement dels fills, l’ob­ten­ció d’un títol acadèmic que ha costat anys d’estudis i treballs. Això pel que fa a l’àmbit personal. Però hi ha altres dies que brillen amb intensitat solar perquè són signi­ficatius en la història de pobles i nacions. Per als qui vam participar en el referèndum de l’1 d’Octubre de 2017, aquest dia és un dia d’or.

Un dia d’or que es va tenyir de sang, com la sang que va dibuixar les quatre barres en l’escut de Guifré el Pilós. Aquell dia que havia estat precedit per una llarga nit de vetlla per part de tantes famílies per defensar els espais electorals, i en els quals, com per art de màgia, van aparèixer a primera hora del matí les urnes més buscades de la història de la democràcia de tot el món, va omplir-nos les pupil·les de l’espectacle terrorífic, salvatge, dels soldats d’un regne corrupte i autoritari massacrant la gent que anava a votar, molts amb un gojós clavell vermell a la mà i que aviat va ser trabucat en símbol d’aquella carnassa espantosa.

Ens preparàvem per anar a votar quan vam obrir el televisor i no donàvem crèdit a les imatges que vèiem: grises i negres, només la sang era de color carmí en els rostres i cossos apallissats. Com era possible aquell atac indiscriminat per part de les forces de l’Estat espanyol a persones de totes les edats pel simple fet de voler votar per decidir el règim polític d’un poble antic, d’una nació moderna?! Aquell referèn­dum no era constitucional, van dir. Per qualsevol fotesa ara i en el passat es canvia una constitució que, al capdavall, és una convenció feta a mida, no una llei sagrada. Sagrades només en són la vida, la integritat i la llibertat de les persones.

L’any que hem viscut ens ha fornit experiència per mil anys. Entre altres valors hem après a valorar l’empoderament de la gent aquell dia. Per això és legítim i un deure moral mantenir el resultat que es va validar en les eleccions del 21 de desembre. El camí per fer efectiva la república catalana demanarà el seu temps. Però arribarà el dia en què l’1 d’Octubre, dia fundacional, brillarà com pa d’or sobre la nostra història col·lectiva.

Per Josep Faura

Les imatges de l’1 d’Octubre, a les quals s’han afegit les mateixes de la Policia que s’han filtrat des del Diario.es, són una mostra del que passa quan el sistema polític veu perillar el seu futur i la sort dels qui en viuen.

Han mostrat el vocabulari i la mecànica dels gestos de la policia quan s’emprenya, quan provoca i quan pega; quan escomet i esbotza portes i finestres, quan ataca a qui només ofereix resistència passiva, el qual, assegut a terra, inerme, simplement planta cara en nom de la raó i la dignitat.

És un rostre que s’ha manifestat precisament a les escoles, lloc familiar per als infants, al qual poden associar jocs, l’estima dels mestres, les festes entranyables i allò de bo que hi han après. Ho sentia dir a una mestra lamentant que els infants es veurien obligats a recompondre tota una imatge destruïda, de l’escola, després de l’agressió.

L’1 d’Octubre ha anat deixant al descobert la farsa de l’acusació contra els polítics, la presó, el desgavell economicosocial de l’aplicació del 155, la fredor i la indiferència de molts; el cinisme i el silenci de polítics que han deixat de banda i han menystingut els companys. Com deia Iceta, del PSC: “ja sabien a què s’exposaven…!”.

L’1 d’Octubre ha mostrat la mentida sistemàtica d’associar llei-Constitució a la llei divina, contra la qual es fan pecats i es blasfema. És la inquisició que torna per ignorar la relativitat de tota llei, la sacralitat de la persona i el dret dels pobles… Així ho proclamen els “grans sacerdots”: president del govern, jutges, ministres, professionals del dret, periodistes… Molts d’ells concedeixen premis a gent sàvia i benefactora.

Però també ha mostrat que som majoria, una majoria qualificada. Ho hem vist en l’èpica dels ciutadans emergint d’arreu i jugant-se-la per votar; en la història llegendària de les urnes i dels vots segrestats; en l’aturada general del 3 d’octubre; en la majoria parlamentària i la declaració del Parlament; en les manifestacions multitudinàries davant la migradesa unionista; en el groc persistent.

L’1 d’Octubre ha enfortit la majoria. L’ha feta penyora del futur que l’empeny i l’obliga a respectar-se a si mateixa per tal de donar més amor i contingut al projecte comú.

Per Albert Mercader, psicòleg i orientador educatiu

Fa temps el fill d’una família inde­­pen­­­­­den­­tista de Vila­no­va i la Geltrú va fer allò que creia més natural: emancipar-se i fer la seva. Els pares ho van celebrar i el van ajudar perquè són del parer que l’emancipació és el que farà progressar el fill com a persona. El noi ho va provar, va fer plans i, en veure la crua realitat econòmica que tenia, va reunir-se amb els pares i els va demanar, ben capcot, tornar a casa. Els pares que havien preparat l’emancipació i el jove que anhelava la llibertat ara ho estan passant malament. La situació ha creat un sentiment de frustració a la família. Potser deuen pensar que hi ha hagut mala planificació, que tots plegats van fer-se una idea utòpica de la situació i, per què no, deuen tenir al costat un corcó que els diu: “Jo ja us ho deia”. En resum, tenen la sensació d’anar com els crancs.

L’exemple d’un cas ben proper ens pot fer pensar en quin estat de frustració es troben molts conciuta­dans després de la desfeta de l’1-O. Durant anys vam estar il·lusionant-nos amb una esperada emancipació de l’Estat espanyol, prepa­rant-nos amb cares somrients per fer un referèn­dum, i quan ho fem el món se’ns gira del revés. Rebem patacades, ens titllen de terroristes, ens empresonen, ens assen­yalen com a gent inso­lidària o totalitària i, evident­ment, rebem missat­­ges, com els del senyor Iceta, dient-nos allò de “jo ja us ho deia”.

La sensació de frustració és gran i semblant a la que deu estar tenint ara en Jordi. Però el que potser no ha valorat el jove i tampoc tots nosaltres és que els crancs no caminen mai cap endarrere. El cranc es desplaça sempre de costat, la qual cosa li permet rotar ràpidament i plantar-se cara a cara de l’enemic que se’l vol cruspir. Es mou sempre cercant la seva millor posició per defensar-se i clavar les pinces.

El que ens ha passat ens ha de fer reflexionar. Detectem els errors comesos, siguem pacients, pragmàtics, llepem-nos les ferides, acabem amb aquesta baixa autoestima i cerquem complicitats a tort i dret. Recuperem aquell somriure i fem com els crancs, perquè quan estiguem preparats, segur que farem mitja volta.

Per Oriol Duran, periodista

L’1 d’octubre vaig votar. L’1 d’Octubre vaig passar por. L’1 d’Octubre vaig sentir la ràbia. L’1 d’Octubre vaig pensar en com era tot de difícil i com de gran s’havia fet allò que feia dies que estava passant.

L’1 d’Octubre em vaig llevar a les 5 de la matinada i vaig anar a l’escola Sagrada Família del carrer Londres. L’1 d’Octubre vaig estar amb un paraigua esperant amb gent que no coneixia que s’obrís l’escola. L’1 d’Octubre vaig viure com un nen el dia de reis l’arribada de les urnes. L’1 d’Octubre vaig estar dret defensant una escola. L’1 d’Octubre vaig veure furgonetes de la policia pujar pel carrer. L’1 d’Octubre vaig patir mentre es feien cues eternes i veia amigues dient que no funcionava res.

L’1 d’Octubre vaig celebrar que existís el cens universal. L’1 d’Octubre vaig veure com es començaven a moure les cues i com es deixava passar la gent amb cadires de rodes o amb nens. L’1 d’Octubre vaig viure la solidaritat, l’alegria, vam ser comunitat. L’1 d’Octubre vam votar i ens vam sentir forts.

L’1 d’Octubre vaig córrer perquè amics estaven en col·legis atacs. L’1 d’Octubre vaig sortir de casa corrent perquè “necessitem gent perquè això s’està buidant i, si venen, no podrem defensar l’escola”. L’1 d’Octubre vaig riure quan explicaven històries sobre urnes i com havien arribat i vaig patir veient imatges per la televisió.

Quan em diuen que recordi l’1 d’Octubre penso que tot va ser especial, que vam fer una revolta pacífica que va suposar molt menys del que haguéssim volgut, però molt més del que esperàvem. I penso, orgullós, que en vaig formar part. Que vaig ser una peça més, una part d’aquell rusc on tots vam treballar per protegir les urnes i el nostre dret a vot. Són nervis per tancar el col·legi i nervis per fer el recompte.

L’1 d’Octubre és molts silencis. Molta gent que va fer molt i que et mira i calla. Gent que mai obtindrà una medalla ni sortirà a la televisió. Gent que va fer tota la feina fosca per obrir col·legis i fer arribar les urnes. L’1 d’Octubre és la feina silenciosa i imprescindible feta per companyes i companys sense esperar res a canvi. L’1 d’Octubre vaig fer moltes coses, però, sobretot, l’1 d’Octubre vaig votar i vaig votar Sí.

Per Juli Grandia

Les fotografies parlen d’un moment, d’un instant, un obrir i tancar l’obturador. Les imatges, a part de ser un testimoni, serveixen per reflexionar. Aquest és el meu àlbum de l’1 d’Octubre d’ara fa un any, al Vendrell. Però n’hi ha un parell de mitjans de setembre. I són aquestes dues:

1. Assemblea a la Rambla, al vespre. Potser hi ha 200 persones. S’assegura que es votarà, que hi haurà urnes.

2. Concentració a la plaça Vella. Hi ha ple municipal i des de baix a la plaça es crida: ”Votarem”. Surt al balcó de la Casa de la Vila el cap de llista de PxC i baladreja: “No votareu”.

Dia 1. Diumenge.

3. Abans de les nou del matí, on vaig a votar ja hi ha cua. A la porta, les cares de son de les persones que han passat la nit al col·legi electoral.

4. Es demana un voluntari per ocupar un lloc que falta. Ràpidament en surten.

5. A les deu la filera és molt llarga, famílies senceres. Esperant, hi ha un dels primers insubmisos i que va ser a la presó, diu que és la primera vegada que vota. També una destacada socialista local.

6. Quarts d’11. Arriben les informacions de les càrregues policials a altres llocs. Indignació, preocupació. La gent no es mou, entremig de les notícies de la connexió i desconnexió, provocada, del sistema informàtic per poder votar.

7. Onze del matí. Un bon grup de persones es queden a la porta, per si venen les forces policials.

8. Quatre de la tarda. Durant aquestes hores la concurrència per votar ha estat constant. A la porta, l’entrepà, els cafès i les cares de preocupació mostren la determinació de preservar les urnes.

9. Sis de la tarda. Decideixen de portar les urnes a un lloc més segur. Concentrar-les totes al carrer General Prim i enviar els votants cap allà.

10. Vuit de la tarda, el carrer General Prim es va omplint de gent, la idea és defensar les urnes.

11. Nou del vespre. Carrer General Prim, i els del costat, plens. Molta gent. Cares de satisfacció per la votació, i ràbia per la repressió. Fins passades les onze no es mourà ningú. Cants i crits d’independència. Ara el carrer porta el nom d’1 d’Octubre.

Aquesta és la tria. Les fotografies tenen el to de la mobilització al carrer. N’ha estat el nervi, l’acció, el futur. L’activitat com a eina essencial.

Per Miquel Casellas, filòleg

El dia 1 d’Octubre de l’any passat va ser un data prou rellevant per a tots nosaltres, com el 23 de febrer del 1981 en l’àmbit espanyol i l’11 de setembre del 2001 en l’àmbit mundial. Són d’aquells dies que abans de començar tothom sabia que estava predestinat a fer història. El primer d’Octubre és el punt d’inflexió d’un procés català que va començar amb l’autonomia pactista de finals dels 70 i va acabar amb aquest referèndum d’autodeterminació, passant per un seguit de fets i esdeveniments que molts recordem. A partir d’aquí, estem vivint els efectes col·laterals d’aquest xoc de trens que va tenir lloc aquell dia a Catalunya. Alguns van patir-ne les conseqüències en la seva pròpia carn. Aquí, al Baix Penedès, la cosa va ser molt tranquil·la i no es va produir cap altercat com a altres zones del Principat.

Va ser un dia intens per alguns, que va començar el 30 de setembre quan van decidir passar la nit en algun local electoral perquè l’endemà les portes estiguessin obertes per a l’esperat referèndum. La gent, a les 6 del matí ja estava llevada, a punt per a la jornada decisiva. Membres de les taules, problemes amb el cens, xarxa, rumors, quatre gotes de pluja, cues i més cues, mossos, helicòpter sobrevolant, nervis, incertesa. A l’hora de dinar es va escampar el rumor que les forces de seguretat venien a l’Andreu Nin, on jo vaig passar la jornada electoral. La gent es va preparar per a la tensa visita. Al final no va venir ningú, però davant els dubtes es va decidir unificar tota la votació al casal del carrer General Prim del Vendrell, que, tot i la moció aprovada pel plenari, encara espera que es produeixi el canvi de nom. En aquell tram de carrer van tenir lloc els moments més emotius amb la gent al carrer emocionada, cridant, grups de cultura tradicional, bombers, votants, alguna urna que anava i venia i molta il·lusió i esperança repartida. Al final, tots a casa i a esperar un nou dia inesperat.

Per Jaume Rafecas, professor de català

Com m’hauria agradat participar en l’operació urnes…! Encara ara no m’ho crec. Jo estava convençut, francament, que no arribarien ni urnes, ni paperetes, ni res de res. Però m’hi vaig presentar així que vaig poder (llàstima que no pogués ser a l’escola Estalella, on he passat gairebé totes les eleccions i gairebé tota la vida), i m’hi vaig quedar a dormir –per dir-ho d’alguna manera–, i m’hi vaig estar fins a l’escrutini –perdent-me el Barça i tot–, i vaig arribar a casa rebentat com sempre però feliç com mai.

M’hi vaig emportar la gralla per poder tocar matinades. A les 7 vaig anar a la rambla, tal com havíem quedat. No érem més de cinc o sis. Hi havia una calma tensa, pesada, enganxifosa… En aquell moment i en aquell context vaig creure que tocar unes matinades sense permís aixecaria la llebre i els problemes començarien no només abans d’obrir els col·legis, sinó abans que sortís el sol. Vaig recomanar deixar-ho per a les 9, quan estaven convocades oficialment i permeses legalment. Però l’Arnau, el meu fill –que m’hi havia engrescat–, i els altres van tocar. Per tots els col·legis. I no va passar res més que un tsunami d’esgarrifances, d’emoció, de llàgrimes, d’il·lusió…

Després en vam tornar a tocar, i per tots els col·legis. En ma vida havia tocat unes matinades tan llargues… I per a alguns grallers i timbalers era la segona volta! Quines matinades tan especials, tan inoblidables…! A cada col·legi electoral érem rebuts gairebé com a herois. Hi havia moltíssima gent, i gent que plorava… Ni als anys 70, quan tocàvem per primera vegada grallers de Vilafranca, l’entusiasme era tan gran i l’emoció era tan desbordada.

Després, el dia va ser llarguíssim… No he tingut mai ànima de valentia èpica i desitjava amb totes les meves forces que no es presentés la policia espanyola. Però tota l’estona vaig estar patint perquè estava segur que arribarien. També hi havia els morbosos professionals, que asseguraven que havien entrat al Pau Boada, que havien arribat a l’Espirall… Hi ha gent per a tot, certament.

A mitja tarda, la creença que arribarien era tan estesa que una de les persones responsables del col·legi, dos altres apoderats i jo ens vam constituir en comitè de defensa de les paperetes. No explicaré què vam fer exactament perquè seria donar pa a les oques. La qüestió és que –irregularment però sense cap manipulació– vam salvar les paperetes.

Les immenses cues que es van formar, l’organització logística que vam improvisar, la paciència extraordinària que tothom va destil·lar… van valdre la pena. Vam contribuir a salvar les urnes, la democràcia i la dignitat.

Ara que fa un any, no seria hora de deixar de fer comèdia i reconèixer que ja ens han humiliat prou, que ja ens han intentat ofendre prou –intentat, perquè no ofèn qui vol– i que ja s’han enfangat prou? I de ser encara molts més a demanar llibertat i respecte?