Què seria de nosaltres sense les pluges de tardor? Bé, no es confonguin, jo soc més del bon temps: m’agrada anar amb sandàlies, passejar sense fred ni humitat, sortir de fosc amb el temps encara suau, viure en la calidesa del “bon temps”, sense la nosa de les jaquetes ni dels paraigües… Però reconec que cal que plogui, encara que no caldria pas que plogués mai per fer mal, per endur-se vides, per arrossegar cotxes i cases amb la torrentada, com ha passat fa poc a Mallorca, a prop de Carcassona, i, sense danys humans, però sí materials, a Castelló i a les Terres de l’Ebre. Qui ha viscut un aiguat, mai no l’oblida; els meus pares mateix, a qui els va tocar de prop (sense desgràcies personals, per sort), sempre recorden la greu inundació de Terrassa de l’any 1962.
Tanmateix, sense pluges res no seria el mateix. El temps humit també convida al recolliment, a la lectura còmoda en el recer de casa, o de la biblioteca; a deixar passar la tarda entre lletres, o música, o veient alguna bona sèrie o pel·lícula, sense la incitació constant a sortir a fora que provoca l’esclat del sol i de la calor. Bon temps, doncs, el “mal temps”, pels qui fruïm escrivint, llegint, estudiant, o mirant com plou des de l’interior d’algun cafè o d’un bar amb els vidres entelats. Màrius Serra, ja fa alguns anys, parlava de l’aleshores flamant premi Nobel Patrick Modiano. Deia que no li acabava d’agradar perquè practicava una literatura de passejant entotsolat, que parlava de records filtrats per uns vidres entelats. Encara que deia que no li agradava gaire, feia venir ganes de llegir-lo, però jo he de reconèixer que no m’he decidit fins aquest any. El llegirem al Club de Lectura La Crisàlide, de la Biblioteca Joan Oliva: el títol de l’obra és, precisament, En el cafè de la joventut perduda. Un títol fantàstic, de tarda de pluja parisenca, no em diguin que no.
O, també, vilanovina, penedesenca, tardorenca, nostàlgica… i, per què no, plena d’aquesta felicitat tranquil·la que donen les petites coses, oi que sí?
