L’estament judicial està confirmant durant les darreres hores l’escàndol que ja es vaticinava quan es va ajornar la decisió “definitiva” sobre qui havia de pagar els impostos per concertar una hipoteca. El descrèdit que està agafant la cúpula judicial espanyola és abismal. Presos polítics catalans, atacs a la llibertat d’expressió de cantants que ja no tenen llibertat per escriure les seves lletres, sentències injustes per violació –com la de La Manada– i ara, com en una carambola, una nova sentència del Tribunal de Drets Humans de la Unió Europea que “revela” –sense conseqüències legals– que Otegi no va tenir un judici just, i el canvi de criteri del Tribunal Suprem amb la intenció que siguin els qui contracten les hipoteques, és a dir, la baula més feble de la cadena, qui en pagui els impostos.
Aparentment, la jugada no haurà sortit bé a la banca, malgrat les pressions que haurà exercit cap als togats. El govern de l’Estat ha tingut en aquest cas la dignitat que no han tingut els magistrats i, via decret, ha aprovat que siguin els bancs qui abonin els impostos en endavant. La mare dels ous, però, era la retroactivitat, és a dir, si feia pagar als bancs els impostos de les hipoteques concertades durant l’últim quinquenni. I aquí els bancs tenen una posició de força i alhora una debilitat. L’impacte que els suposaria seria en el seu compte de resultats, segons el govern, de 5.000 milions. Els seus accionistes les haurien passat magres, pobres! En canvi, ara els bancs només hauran d’apujar homogèniament el cost de les hipoteques per tal de compensar les pèrdues que els suposaria en canvi decretat pel govern, i tot tornarà al seu lloc.
La manera de fer de la banca té un nom, usura. El seu poder depassa de molt el dels polítics. La banca és un negoci rodó. Quan l’economia avança amb vent de popa, guanya calés a mansalva. Quan van mal dades, se’ls rescata amb diners públics, amb diners de tots, amb els dels mateixos que necessiten hipotecar-se de per vida per poder comprar un pis. I si un tribunal pretén canviar una llei per tal que els més dèbils no hi surtin perjudicats, ja trobaran una manera o altra de sortir-ne airosos. Risc zero, doncs. El que dèiem: poder i usura.
