Les institucions municipals són les garants de proporcionar al teixit del poble les cases per habitar, a través de polítiques públiques destinades a garantir el dret a l’habitatge i el dret a la ciutat. A Vilanova i la Geltrú anem ben mancades de polítiques d’habitatge social. Malgrat no disposar de dades actualitzades, es pot afirmar que el parc públic de lloguer representa el 0,91% del parc d’habitatges, mentre que a Barcelona representa un 1,5%, ambdós molt lluny del 15% o 20% dels estàndards europeus.
Fent una avaluació per anys i amb el criteri del 15% marcat per la Llei Catalana 18/2007 del Dret a l’Habitatge, l’any 2009 Vilanova i la Geltrú hauria d’haver tingut un parc d’habitatges per a polítiques socials de 3.478. No obstant això, el 2010 tot just arribava a 2.671 –dels quals 244 eren habitatges de protecció oficial en règim de lloguer. El 2011 la cosa no canvia: segons el cens de població i habitatge de l’INE, el total d’habitatges de Vilanova era de 26.586, de manera que 3.988 s’haurien d’haver destinat a aquest parc social.
Així doncs, teníem un dèficit de poc més de 800 habitatges socials el 2009 i de 1.317 el 2011, en ple esclat de bombolla immobiliària. I és evident que continua existint, ja que des del 2010 fins ara només s’hi ha iniciat la promoció de quatre habitatges públics, segons dades de l’Agència Catalana de l’Habitatge. De fet, les darreres convocatòries d’habitatge de protecció oficial van ser el 2009, a Sant Jordi, amb 73 en règim de lloguer, i el 2012, al Solicrup, amb quatre habitatges en règim de compra. Per no dir que les adquisicions d’habitatge buit els darrers anys han estat minses.
Només amb aquestes dades podem afirmar que a la nostra ciutat el parc públic de lloguer és del tot insuficient, que les polítiques per accedir a l’habitatge i a la ciutat han estat inoperants, i un dret bàsic com és l’habitatge ha quedat exclusivament en les mans d’un sector privat que es dedica principalment a l’especulació.
Enver Aznar
Vilanova i la Geltrú
