A Breda vivia quasi reclòs en una antiga casa al bell mig del poble, al costat del que avui és el museu que porta el seu nom, Josep Aragay Blanchart, nascut a Barcelona el 30 d’agost de 1889. Aragay es va exiliar voluntàriament a aquest poble al peu del Montseny l’any 25, fugint d’una Barcelona que no combregava amb les seves idees catalanistes, en particular sobre l’art que ell considerava més nostre, allunyat d’influències foranes. De molt petit els seus dibuixos ja eren publicats a setmanaris com El Patufet. Als 18 anys va acudir a la Llotja d’on, en complet desacord amb el sistema d’ensenyament, va desertar per refugiar-se en la pedagogia de Francesc Galí.
Eugeni d’Ors li va encomanar l’any 1911 la direcció artística de l’Almanac dels Noucentistes. Hi va aglutinar artistes de gran renom com Humbert, Nonell, Felius Elies, Nogués, etc. La primera exposició individual la va fer al 1913 a les Galeries Dalmau, i va ser en aquells anys que, coincidint amb el seu interès per la pintura de cavallet, se li va despertar l’afició per la ceràmica, disciplina que el va portar a ser reconegut conjuntament amb el seu amic Llorens Artigas com un virtuós d’aquest art. Una de les seves obres més conegues és la font gòtica de la plaça de Santa Anna, al final del Portal de l’Àngel, inaugurada al 1918.
Aragay viatjà a Itàlia el 1915, on va aprendre la tècnica de la pintura mural i va rebre la influència de l’obra dels mestres del Renaixement, que va considerar per sempre més per sobre de la pintura aleshores en ple auge dels impressionistes franceses. Sobre aquesta pintura posada de moda per Corot i Sisley i continuada per Monet, Vuillard, Picasso…, recordo que ell m’explicava que quan els anys enfosquissin els colors, no en quedaria res, al contrari de la de Giotto o Miquel Àngel, i fou aquesta opinió feta pública la que va merèixer la repulsa del Govern francès, que li va estendre un salconduit perquè pogués travessar el país fins a Itàlia, però sense baixar del tren per trepitjar terra francesa. Aquest paper redactat amb tinta vermella, vaig tenir ocasió de veure’l en una de les nostres visites a Breda.
Com a ceramista, exercí de professor des de 1919 a l’escola de la Mancomunitat, d’on fou expulsat per la dictadura al 1924. A Breda va decorar el baptisteri de l’església i també hi va instal·lar un taller. Josep Aragay té una petita mostra de la seva pintura a Vilanova: són les rajoles que emmarquen el balcó del primer pis de la casa de la rambla Principal, núm. 40.
La mort d’Aragay es va produir el 15 de gener de 1973. L’enterrament a Breda va ser oficiat per mossèn Ribot, rector de Riells i catalanista d’arrel, que va fer recórrer un calfred en cloure la cerimònia amb aquestes paraules: “Amic Josep, que Déu et doni la glòria que els homes t’han negat”.
