Aquesta setmana el judici a l’independentisme ha arribat al paroxisme de l’absurditat i de la fabulació, amb el cap de l’operatiu Pérez de los Cobos posant per davant la llei a la convivència ciutadana –talment com el monarca–, però sense voler veure les programades, pautades i ben dirigides agressions dels seus sequaços, i en canvi tenint moooolt documentat el pacifisme agressiu dels qui protegien les urnes alçant les mans; amb l’ex-virrei de la colònia Enric Millo arribant a l’esperpent de declarar que els defensors de l’1-O van emprar ampolles de Fairy com a arma de destrucció massiva contra els bonhomiosos policies nacionals; i amb una secretària judicial del 20-S que va explicar una versió pel·liculera de la seva fugida pels terrats, que va ser desarmada per la defensa dels presos polítics.
Convé també desviar la mirada cap a la jornada reivindicativa del 8-M, Dia Internacional de les Dones. Per segon any consecutiu, aquest divendres hi ha convocada una vaga general feminista que té tants o més arguments que qualsevol convocatòria d’altra mena que s’hagi fet. L’any passat van ser moltes les persones sorpreses per l’ampli recolzament que va tenir. I no és estrany. El segle XXI serà el segle de la tecnologia, però també ha de ser el de l’equiparació de la dona. No n’hi ha prou amb què hagi pogut accedir al mercat laboral. Ha de poder competir en igualtat condicions per les posicions directives; sense discriminació salarial pel fet de ser dona; tenir canalla continua estant penat, i qui ho paga indefectiblement és la mare ja que la reinserció laboral sol ser més costosa i tenir infants petits és vist com un problema per les ments més obtuses; en l’àmbit familiar, les càrregues de treball s’han de repartir proporcionalment, no pot ser que encara recaiguin principalment sobre la dona; i el súmmum de la vergonya és la tolerància a la violència masclista, amb agressors que encara treuen pit, avalats per determinats jutges mancats d’empatia cap a les víctimes; amb individus que l’avalen amb eufemismes o bones paraules i que miren cap a una altra banda com si la cosa no anés amb ells. I sí que hi va. Fins que el 50% de la població no pugui anar de nit pel carrer amb la mateixa tranquil·litat que ho fa l’altre 50%, la societat té un problema. I gros. És responsabilitat de tothom de canviar-ho. És responsabilitat de tothom denunciar-ho i assenyalar amb el dit l’agressor. És de justícia. Perquè els drets de les dones són drets humans. I els drets humans no són una opció.
