La polèmica creada arran de la decisió de l’IEC sobre els accents diacrítics em soluciona la tria del tema d’aquest mes i em porta a les següents reflexions: en primer lloc, gràcies a Déu que IEC s’ha decidit a posar fil a l’agulla en la tasca de revisar –per simplificar– alguns punts de la nostra gramàtica que, efectivament, són bastant complicats. La seva feina, no obstant això, és molt difícil; per tant, encara és més d’agrair. Al nostre país, afortunadament o malauradament, segons com es miri, tocar la llengua és ardu, agosarat i perillós. Tothom hi entén.
Hi ha moltes altres coses –en articles posteriors n’esmentaré algunes– que caldria simplificar abans, perquè són molt més complicades. Per això –i perquè els diacrítics els té gairebé tothom ben memoritzats– dic que es tracta de la xocolata del lloro.
No n’hi ha pas 150, d’accents diacrítics, no sé com ho compten. D’entrada, deuen comptar nét/néta/néts/nétes com a quatre i no com a un. I d’altra banda, n’hi ha uns quants que ja em direu qui farà servir mai, en tota la vida; ¿sap què és, vostè, un cóc, un cóm, una pórca, un pér, una péra…? N’hi ha uns trenta, considero jo, que calgui recordar.
Les frases que han circulat darrerament per criticar la decisió de l’IEC són irreals i esperpèntiques: ¿qui en construeix cap com ara La dona dóna un os d’ós al nét net?
Es titlla la nova normativa d’arbitrària, com si els accents diacrítics, en si, no ho fossin, d’arbitraris… No es distingeix pas sa/sa (Sa mare diu que està sa), però sí son/són (Son pare diu que són molts que tenen son…). ¿I qui decideix que sa/sa no es pot confondre mai i, en canvi, son/són, sí? I no entrarem –per no complicar-ho més– en la diferent situació de les parelles de la mateixa categoria gramatical (nom/nom, verb/verb) i les diverses (nom/verb, nom/pronom, etc.).
I, en definitiva, quan l’oposició és entre dos elements sols, encara, però quan estem davant d’un grup de tres, o quatre, o cinc paraules susceptibles de ser confoses, ¿discriminar-ne només una no és arbitrari? ¿No es poden confondre, les altres quatre? (El sol que ens il·lumina, la nota sol, la clau de sol, està molt sol, sol fer tard, el sòl urbà). D’aquests sis casos, només un porta –o portava– accent; ¿els altres cinc no es poden confondre mai?
Malgrat això, si apliquem els criteris per saber-los bé, la dificultat encara és inferior: 1. Entre forma tònica i forma àtona, òbviament porta accent la tònica: és alt / es diu Maria. 2. Entre formes tòniques amb e o amb o, porta accent la forma tancada (no l’oberta): està bé / un be negre, fóra bo que votéssim / sempre està fora de joc, un ós polar / l’os de la cama, etc. 3. En casos d’excepcional disparitat en l’ús, és lògic que porti accent la forma menys usada: cafè mòlt / molt poc sabó.
En fi, gairebé tothom els domina, els accents diacrítics (potser més que els generals, els deguts a les regles d’accentuació). Però són força útils, al capdavall; jo no els hauria eliminat.
Se m’acaba l’espai, la xocolata del lloro…
