Dijous al vespre, 18 de març de 2021, ens va arribar la notícia, perquè tots els mitjans catalans se’n van fer ressò, de la teva mort, Josep Lluís. No ens coneixíem personalment, tot i haver nascut tots dos a Vic. Només havíem parlat per telèfon, arran de l’entrevista que et vam fer al programa “Llegir per sentir”, de Ràdio Vilafranca. En recordo l’amabilitat i també la modèstia, perquè semblava que no en volguessis parlar, quan et recordava com havia estat de present, al llarg de molts anys, la teva obra a casa meva, com estic segur que ho ha estat a moltes i moltes llars de Catalunya i dels Països Catalans. Perquè han estat molts anys de companyia dels teus dibuixos, sobretot de l’Ot, el bruixot, que vaig “llegir” amb devoció a Cavall Fort durant anys i que vaig fer servir tantes vegades en les meves classes de llengua i literatura catalanes. Perquè les teves tires mudes eren una font inesgotable tant per fer parlar els alumnes com per fer-los escriure. No cal dir que quan les tires van sortir en llibre, editades per la desapareguda editorial Pirene, les vaig voler tenir a casa i al Departament de Català de l’institut. I, a casa, encara les hi tinc, és clar. Al Departament, suposo que també hi deuen ser, tot i que no ho puc assegurar ja que fa uns quants anys que em vaig jubilar. I encara més Ot, perquè recordo que vaig rebre amb un visca, i em sembla que en vaig parlar en algun article i tot, la publicació dels Otijocs, per part de l’editorial Barcelona Multimèdia, d’en Toni Matas, un fan teu incondicional, a qui també vam entrevistar al “Llegir per sentir”. Els Otijocs, a partir de 1996, van ser una alternativa per a molts pares, entre els quals m’incloc, que volíem, per als nostres fills, jocs d’ordinador que anessin més enllà de matar marcianets. I encara més Ot perquè fa pocs anys (2017), quan Edicions del Pirata va treure els llibres bilingües (català-anglès) protagonitzats per l’Ot, vaig córrer a regalar-los als meus nebots. És per això, Josep Lluís, que deia que m’has fet, ens has fet, companyia durant molts anys. I estic segur que ens en faràs i en faràs a les noves generacions durant molts més. ¡Que ens en has arribat a encetar de somriures amb les aventures, deixa-m’ho dir així, d’aquell personatge despistat, aparentment tan poca cosa, però amb aquell cor tan i tan gros que li sobreeixia, que diem a la Plana, pertot arreu!
Però no tot va ser l’Ot, és clar, només faltaria. La teva obra és extensíssima i d’allò més variada. Només en destacaré, perquè també em van acompanyar d’una manera o d’una altra, els Picajocs, que l’Editorial Barcanova va publicar a partir del 1991, o La Bíblia dels nens en còmic (2011), que vas il·lustrar també per a Barcelona Multimèdia i que ha tingut tan bona acollida internacional (si no ho tinc mal entès, ja s’ha traduït a una vintena d’idiomes). I, és clar, la novel·la autobiogràfica Històries d’una pensió (Barcanova, 2006), dels teus anys d’infantesa a Moià.
Gràcies per tants anys d’endolcir-nos la vida, gràcies per ajudar-nos a ser una mica més humans, gràcies per haver posat el teu art al servei, sobretot, de la mainada, gràcies… Espero i desitjo que ja t’hagis retrobat amb el teu Ot en aquell cel que ell solcava, feliç, amb la seva escombra màgica, sorgida de les teves mans, també màgiques.
